I. La guerra

Calent, pensaven els parisencs. L’aire de la primavera. Era de nit en temps de guerra, alarma. Però la nit s’esmorteeix, la guerra està lluny. Els qui no dormien, els malalts colgats al llit, les mares que tenien fills al front, les dones enamorades amb els ulls emmusteïts per les llàgrimes sentien la primera alenada de la sirena. De moment només era una inspiració profunda semblant al sospir que surt d’un pit oprimit. Van passar uns instants abans que tot el cel no s’omplís de clamors. Feia l’efecte que arribaven de lluny, del fons de l’horitzó, sense pressa! Els qui dormien somiaven el mar que empeny endavant les onades i els còdols, en la tempesta que sacseja el bosc el mes de març, en un ramat de bous que corre feixuc i fa trontollar el terra amb els unglots, fins que al final el son claudicava i l’home, descuclant una mica els ulls, murmurava:

– ¿És l’alarma?

Anuncis