La descoberta d’una gran novel·la

 Tota la vida havia sentit parlar d’aquesta novel·la i mai havia tingut oportunitat de llegir-la, sempre s’entrecreuaven d’altres llibres en la meva vida de lectora. Alguns autors hispanoamericans figuren entre els meus autors preferits, però ara que m’he dedicat a conèixer d’altres autors de l’altre costat de l’oceà Atlàntic, va aparèixer aquesta obra, amb la força que mereix ser descoberta, redescoberta… i llegida…

Ja ho dèiem en l’apartat Primer paràgraf, hi ha obres que, com lector@s, ens meravellen i captiven des de la primera línia: el so de les paraules, la dansa invisible però existent de les frases ens transporten en uns instants, en dècimes de segons, al món que l’autor ens vol fer viure mentre dura aquella lectura, però en aquest tipus d’obres això perdura més enllà de l’estona que som allà, asseguts i assegudes llegint el llibre, ja sigui en el sofà de casa, en un banc d’un parc, o en un petit cafè de barri… O bé dret@s en el metro o recolzats en una paret mentre esperem l’autobús. Doncs això és el que em va passar quan vaig començar a llegir aquesta novel·la, Doña Bárbara, del veneçolà Rómulo Gallegos, que em va captivar des de la primera paraula, des de la primera línia, des del primer paràgraf pel seu poderós i meravellós llenguatge, per la força de la seva prosa que ens endinsa per aquesta selva de l’Arauca on sembla que jo – lectora que em submergeixo en el món de qualsevol novel·la en un obrir i tancar d’ulls-  també navego pel riu que m’està descrivint, amb pinzellades de geni de la paraula.

El primer capítol de la primera part és un títol amb interrogant: ¿Con quién vamos?, frase curta però contundent que fa que ràpidament vulguem saber la resposta a aquesta estranya qüestió…

I la primera línia:

Un bongo remonta el Arauca bordeando las barrancas de la margen derecha…

Perquè la natura, la selva araucana, el llano veneçolà són tan protagonistes d’aquesta obra com els propis éssers humans que l’habiten, víctimes i hereus de les forces ocultes d’aquesta terra… I els llanos del Apure i la hacienda El Miedo, sempre restaran en l’imaginari col·lectiu, en la nostra memòria de lector@s…

A mi que tant m’agraden els bons inicis i els títols que l’autor posa als seus capítols! Observar com en aquesta obra cada capítol porta un títol suggerent i fantàstic, que després s’inclou a dins del mateix capítol i fins i tot ens pot descriure amb una frase una persona o tot un món, és una delícia! I més si es fa com aquí amb saviesa, bon gust i destresa, com quan un dels protagonistes, Santos Luzardo, és presentat i descrit  com “el descendiente del Cunavichero”; o bé quan es descriu a l’enigmàtica i salvatge Doña Bárbara, com “la devoradora de hombres” – tot i que no només és aquesta dona la que “devora els homes” si no també la selva araucana, el llano veneçolà i les forces tel·lúriques que encara dominen aquest món-, enfront de la nova civilització, d’un món més just per a tothom, lluny de les supersticions i de la barbàrie que han assotat els llanos durant segles, representada per l’enginyer Santos Luzardo, que torna als seus orígens. Enmig d’aquestes dues forces, la que domina la terra salvatge i la que vol regenerar aquella vida de misèria i lluita, trobem Marisela, la filla no volguda de Doña Bárbara, qui personificarà ambdós camins: l’atavisme i el progrés, i com un condueix a l’altre, després de dolor i sacrifici, amor i mort, lluita i claudicació…. Però Doña Bárbara és molt més que tot això, que aquest petit paràgraf de síntesi argumental que he descrit, són molts mons en una novel·la, moltes visions del prisma sudamericà, un magnífic calidoscopi per anar mirant i mirant, gaudint en els mil dibuixos, formes i colors que ens ofereix…

Doña Bárbara va ser publicada per l’editorial Araluce el 1929.

La crítica diu que Dona Bárbara és com El Quijote d’Amèrica Llatina, la novel·la més prestigiosa i amb més fama de tot el continent, comentada i admirada pels grans autors de la literatura hispanoamericana, versionada de mil formes en pel·lícules, sèries i telenovel·les, esdevenint el personatge de Doña Bárbara en el paper que tota actriu que es preciï vol interpretar, etiquetada com una de les millors novel·les de la selva, o com la precursora del “realisme màgic”… Sí, aquesta novel·la és això i molt més…

El Premio de Novela Internacional Rómulo Gallegos és el més prestigiós premi literari que es concedeix en Amèrica Llatina i l’han guanyat autors com el Nobel Gabriel García Márquez, el colombià que  comparteix selva veneçolana i que va viure a Veneçuela, o com Javier Marías, un dels millors autors del panorama actual de la literatura espanyola, si no el millor, segons el meu modest parer de lectora.

Si un dia anem a Veneçuela podrem visitar el Parque Nacional Santos Luzardo, veure una estàtua de Marisela a Apure,  fer un recorregut turístic pels paisatges de la novel·la… i podrem imaginar-nos veure de lluny Doña Bárbara en una canoa, navegant pel riu i endinsant-se en la selva de l’Arauca…

 

Isabel Rojas

Anuncis