Fa poc he descobert aquesta novel·la, un altre cop amb nom de dona, una de les millors obres que he llegit en els darrers temps, potser en tota la meva vida… María, de l’escriptor colombià Jorge Isaacs, publicada el 1867, és una novel·la, sí, però també és poesia en estat pur…

Llegiu aquest paràgraf i podreu comprovar com aquesta descripció paisatgística és gairebé una pintura amb música, poesia amb paraules, en definitiva…

II

Pasados seis años, los últimos días de un lujoso agosto me recibieron al regresar al nativo valle. Mi corazón rebosaba de amor patrio. Era ya la última jornada del viaje, y yo gozaba de la más perfumada mañana del verano. El cielo tenía un tinte azul pálido: hacia el oriente y sobre las crestas altísimas de las montañas, medio enlutadas aún, vagaban algunas nubecillas de oro, como las gasas del turbante de una bailarina esparcidas por un aliento amoroso. Hacia el sur flotaban las nieblas que durante la noche habían embozado los montes lejanos. Cruzaba planicies de verdes gramales, regadas por riachuelos cuyo paso me obstruían hermosas vacadas, que abandonaban sus sesteaderos para internarse en las lagunas o en sendas abovedadas por florecidos písamos e higuerones frondosos. Mis ojos se habían fijado con avidez en aquellos sitios medio ocultos al viajero por las copas de añosos guaduales; en aquellos cortijos donde había dejado gentes virtuosas y amigas. En tales momentos no habrían conmovido mi corazón las arias del piano de U… ¡Los perfumes que aspiraba eran tan gratos, comparados con el de los vestidos lujosos de ella, el canto de aquellas aves sin nombre tenía armonías tan dulces a mi corazón!

La musicalitat de les paraules, la rica i variada utilització dels adjectius i de la resta de vocabulari, els mots de l’espanyol d’Amèrica, juntament amb aquells altres d’origen prehispànic, tan desconeguts per a nosaltres, són una melodia que fa possible que puguem aspirar la fragància de les roses que deixa cada dia María en la cambra d’Efraín, tocar l’herba humida de la vall, contemplar meravellats els nuvolets daurats dansant pel cel…

La història que ens explica María no pot ser més senzilla: el record del primer amor, un amor impossible, arrencat de la vida, viscut a penes per la jove María i el seu cosí Efraín; emmarcant aquest bonic i trist relat d’amor i mort, trobem el preciós paisatge de la Vall del Cauca, a Colòmbia, en una hisenda d’ensomni anomenada “El Paraíso”, que encara es conserva com a casa-museu i que visita moltíssima gent, tant d’Amèrica com que de la resta del món, tothom qui es vol acostar a l’exuberant i magnífic univers de les antigues hisendes de canya de sucre i vol contemplar de ben a prop els racons de l’acció d’aquesta sensible i poètica novel·la, màxim exponent del romanticisme a Amèrica del Sud.

Anuncis