Jo no vinc del gel, però gairebé, perquè quan fa fred, en fa molt… El cas és neva poques vegades en el meu poble, perquè tenim una mena de microclima que impedeix que les blanques volves cuallin i cobreixin els carrers, empolvori la molsa dels marges, o abrigui com una manta el fossat del castell…

I jo no sé quan aniré a Macondo, la veritat, espero que ben aviat… Malgrat correr el risc de ser envoltada per un núvol de “zancudos”, i que em piquin com descosits, si no he pres abans molta vitamina C per allunyar-los, que em trobin morta per la calor asfixiant dels 40 graus a l’ombra, o embojida per la música de vallenato a tot volum en un petit establiment de palma africana, amagat enmig de la frondosa selva bananera, mentre em cremo la llengua per l’escalfor d’una oliosa arepa d’ou… tot i això, vull anar algun dia a Macondo, per sentir tot això… i més… mentre es belluguen les papallones grogues que un dia Gabriel García Márquez va inventar en aquell microcosmos que esdevindria part de l nostre imaginari col·lectiu per sempre més…

En homenatge als 30 anys de la concessió del Premi Nobel a l’escriptor colombià Gabriel García Márquez, us deixem un record d’aquell dia:

http://www.americaeconomia.com/politica-sociedad/cultura-y-espectaculos/la-fiesta-del-nobel-hace-30-anos-garcia-marquez-vivia-su-gr

Advertisements