Charles Bukowski no deixava de ser un nom més sorgit en alguna conversa literària amb un amic bon lector; aquest sovint m’acabava lloant la cruesa i sentit de l’humor dels seus relats, i de com es fotia de la societat americana i del somni americà.

Doncs bé, l’univers de Bukowski em va atrapar finalment el dia que treballant a la biblioteca d’un institut se’m va aparèixer una obra seva titulada Contes de la bogeria quotidiana. Us he de reconèixer que sempre m’han captivat els escriptors diferents, singulars, que s’allunyen de la manera de fer i escriure dels best-sellers; el títol també em va fer escapar un somriure tot pensant que a qui se li ocorregués posar aquest títol o era un geni o un boig. Per sort va resultar que era ambdues coses.

Recordo haver llegit el llibre sense excessives expectatives, però amb aquella curiositat de qui sospita que no el deixarà indiferent. Una setmana després podia assegurar que era el llibre més xocant que havia llegit els darrers anys. Per començar el llibre no tenia una història definida, sinó que simplement narrava el seu dia a dia, i aquest es conformava de constants ressaques, visites de personatges estrafolaris a casa seva, recitals de poesia en estat alcoholitzat, festes i baralles amb coneguts i per conèixer. Tot narrat amb un estil cru, directe, realista, caòtic i desordenat a estones, que acabaven capficant el lector al món destrossat i totalment sense sentit del nostre escriptor i protagonista. Un món absurd i delirant, on com si es tractés d’un bucle interminable, les ressaques succeeixen les borratxeres, donant sentit i harmonia a la seva vida.

També em va xocar i marcar Bukowski com a figura del perdedor americà, i això em va encantar, ja que massa sovint vén més o agrada més als lectors les històries perfectes, rodones, on els protagonistes lluiten i se’n surten, on acaben aconseguint la parella desitjada, estudiant a les millors universitats o formant una família feliç que fa barbacoes els diumenges amb els seus veïns. Bukowski representa el nen que mai va ser estimat pels pares, l’alumne normal que mai va sobresortir en res, el noi que no va tenir èxit amb les noies, i que va malviure fent de carter i emborratxant-se fins que va assolir l’estatus d’escriptor. Bona part de tot això ho trobareu a l’obra que us recomano d’ell, La senda del perdedor, una obra autobiogràfica que segur us deixarà bocabadats.

 

Albert D.

Anuncis