Des d’ahir em trobo a l’antiga Pèrsia… La seva poesia amorosa, suggeridora i delicada, apassionada i dolça, com el so de l’aigua en les sequies dels meravellosos jardins perses, em provoca diversos estats emocionals, crec que soc una mica oriental…

Avui us deixo, doncs, amb un fragment de l’obra Layla i Majnún, del poeta persa Nizami, del segle XII.  La història dels amor d’aquesta parella és la més famosa de l’Orient islàmic, versionada de múltiples formes i en moltes ocasions. En aquest cas, Nizami va fer una versió que supera les anterior conegudes.

Per segles que passin, aquesta obra continuarà inspirant cançons, pel·lícules, sèries, etc. i serà un referent per a la humanitat.

Desitjo que us agradi!

«Oh, mi fiel enamorado, ¿no estás acaso hecho para mí, y yo para ti?
Oh, noble joven de corazón apasionado, ¡qué helado es el hálito de la separación!
¡Ojalá entraras ahora por la verja de este jardín, para curar mi corazón herido!
¡Ojalá te sentaras a mi lado, mirándome a los ojos, colmando mi deseo más hondo; tu, mi olmo, y yo, tu ciprés!…, pero, ¿quién sabe? Tal vez has sufrido ya tanto por mi causa que ya no te deleitas con mi amor, ni con la belleza del jardín».