L’altre dia llegia el relat d’un autor que m’agrada molt i la cita que encapçalava el relat era de Sigmund Freud, deia que l’ésser humà és rastres de les persones amb les que es troba. Ben cert, per bé o per mal, les persones que ens anem trobant pel camí ens marquen, d’una manera o una altra. Les relacions interpersonals, tan necessàries com complexes, ens fan establir vincles, moltes vegades efímers, d’altres, indestructibles. En moltes ocasions, en aquest tren que és la vida, puja una persona en una de les estacions i, casualitats de la vida!, entra en el nostre vagó i, a més a més, s’asseu al nostre costat. Aquella persona potser no aporta res a la nostra vida, s’asseu, mira el seu mòbil, llegeix un llibre, bada, dorm, sou dos estranys, invisibles l’un per al’altre, baixarà en una estació i, com en el cas de moltes altres persones, la seva existència no significarà res per nosaltres, tret de què es tacta d’un altre éssér humà en aquest mateix planeta. En d’altres ocasions, qui s’asseu és algú que al final del trajecte ens haurà fet mal, i a qui volem deixar de veure, oblidar per sempre més. Però en moltes ocasions, per fortuna, durant el viatge establim amb aquella persona que ha pujat una cordial xerrada, hi ha una corrent simpàtica que ens apropa i que sempre es conservarà, un cop hagi baixat en la seva estació, malgrat el temps que passi, malgrat la distància, malgrat les vides que tinguem en la llunyania.

El tracte diari, la familiaritat, la proximitat amb afinitat crea amistats fortes, que potser no podem seguir cultivant per circumstàncies de la vida, però sempre restaran en el nostre record per tot allò de bo que ens van aportar, per tot el que vam sentir al seu costat i això és el que resta per sempre en el nostre cor.

Hi ha moltes persones que he trobat en aquest tren de la vida, i que espero seguir trobant, que han deixat un pòsit en el meu cor, i mai podré oblidar-les. Una d’elles és la Loles, a qui sempre recordaré entre llibres. Descansa en pau, bibliotecària entre llibres.