Joan Perucho va néixer a Gràcia una tardor de 1920. Cent anys més tard commemorem aquest fet i retorno al temps de la meva adolescència quan llegia històries fantàstiques, de vampirs i de terror tant d’autors foranis com d’autors del meu entorn. Era feliç en comprovar que aquí també es feia un tipus de literatura que m’agradava molt, la fantàstica, que s’havien escrit i s’escrivien contes que a mi també m’entusiasmava llegir i escriure. No si és casualitat o el subconscient qui tria però sempre començo a llegir a grans autorxs a partir dels seus contes, després segueixo amb les seves novel·les.

Les persones em preguntaven les raons per les quals llegia Perucho, no era un autor tan conegut o popular com d’altres, malgrat tots els premis literaris obtinguts i els reconeixements amb els quals se l’ha distingit, però és un autor que escrivia molt i en diversos gèneres i sobre molts temes diferents, era eclèctic, polifacètic, jo els deia que era un autor molt original i diferent, que et sorprèn a cada moment, que semblava que no donés importància al fet literari, com si escriure no anés amb ell; comentava que hi ha erudició subtil que no veus, però que existeix. Perucho et fa aprendre sense que te n’adonis, alhora que t’envolta en una màgia que s’amaga en el subtext dels seus escrits, com una capa d’invisibilitat que perdura al llarg dels anys, almenys és el record que resta de Joan Perucho en la meva ment i el meu cor, on sempre ha tingut un racó especial com a lectora que soc de contes de tota mena.

Potser perquè vaig nèixer en una ciutat balneària, l’obra de Perucho Els Balnearis em va agradar tant; a l’ombra de balnearis francesos i alemanys, com els d’uns contes de la Katherine Mansfield, dels reals Karlovy Vary i Baden-Baden, els balnearis de la meva comarca i aquests de Perucho sempre m’han fet estimar aquests establiments, com si una estranya força em portés a anar una temporada a Marienband a viure estranyes i misterioses històries.