Archives for category: Notícies

Ara que el foc consumeix els boscos, camps, muntanyes, on moren persones i animals de molts indrets de la Mediterrània i d’altres mars…

«Tarde vendrás»

¿Hasta cuando he de esperar tu vuelta, como si volvieras
de tiempos lejanos, desde remotas y extrañas tierras?
Mi pobre vida se viene a menos, día tras días,
indefensa y frágil, se apaga poco a poco…

Escuchaba al bosque plañidero, cómo crepitan las hojas:
anuncian al otoño. Mira, el color del cielo:
las nubes lo enturbiaron… Se vierte un escalofrío
por las florecillas…¡Y te retrasas, y te retrasas aún!

Tarde vendrás, junto a la noche y con el frío invierno,
con la mortaja de la nieve, con el viento del norte y su lamento,
y no hallarás ni una rosa, ni un inocente lirio
que regalarme… Ni tan siquiera una luctuosa anémona.

María Polydouri

De: «Los trinos que se extinguen»
Traducción: Juan Manuel Macías – Edición bilingüe
Ed. Vaso Roto Poesía, 2013©
ISBN: 978-84-15168-74-4

“Ahora estoy muerto, soy un cadáver en el fondo de un pozo. Hace mucho que exhalé mi último suspiro y que mi corazón se detuvo pero, exceptuando el miserable de mi asesino, nadie sabe lo que me ha ocurrido. En cuanto a él, ese repugnante villano, escuchó mi respiración y comprobó mi pulso para estar bien seguro de que me había matado, luego me dio una patada en el costado, me llevó hasta el pozo, me alzó por encima del brocal y me dejó caer”.

Joan Perucho va néixer a Gràcia una tardor de 1920. Cent anys més tard commemorem aquest fet i retorno al temps de la meva adolescència quan llegia històries fantàstiques, de vampirs i de terror tant d’autors foranis com d’autors del meu entorn. Era feliç en comprovar que aquí també es feia un tipus de literatura que m’agradava molt, la fantàstica, que s’havien escrit i s’escrivien contes que a mi també m’entusiasmava llegir i escriure. No si és casualitat o el subconscient qui tria però sempre començo a llegir a grans autorxs a partir dels seus contes, després segueixo amb les seves novel·les.

Les persones em preguntaven les raons per les quals llegia Perucho, no era un autor tan conegut o popular com d’altres, malgrat tots els premis literaris obtinguts i els reconeixements amb els quals se l’ha distingit, però és un autor que escrivia molt i en diversos gèneres i sobre molts temes diferents, era eclèctic, polifacètic, jo els deia que era un autor molt original i diferent, que et sorprèn a cada moment, que semblava que no donés importància al fet literari, com si escriure no anés amb ell; comentava que hi ha erudició subtil que no veus, però que existeix. Perucho et fa aprendre sense que te n’adonis, alhora que t’envolta en una màgia que s’amaga en el subtext dels seus escrits, com una capa d’invisibilitat que perdura al llarg dels anys, almenys és el record que resta de Joan Perucho en la meva ment i el meu cor, on sempre ha tingut un racó especial com a lectora que soc de contes de tota mena.

Potser perquè vaig nèixer en una ciutat balneària, l’obra de Perucho Els Balnearis em va agradar tant; a l’ombra de balnearis francesos i alemanys, com els d’uns contes de la Katherine Mansfield, dels reals Karlovy Vary i Baden-Baden, els balnearis de la meva comarca i aquests de Perucho sempre m’han fet estimar aquests establiments, com si una estranya força em portés a anar una temporada a Marienband a viure estranyes i misterioses històries.

L’altre dia llegia el relat d’un autor que m’agrada molt i la cita que encapçalava el relat era de Sigmund Freud, deia que l’ésser humà és rastres de les persones amb les que es troba. Ben cert, per bé o per mal, les persones que ens anem trobant pel camí ens marquen, d’una manera o una altra. Les relacions interpersonals, tan necessàries com complexes, ens fan establir vincles, moltes vegades efímers, d’altres, indestructibles. En moltes ocasions, en aquest tren que és la vida, puja una persona en una de les estacions i, casualitats de la vida!, entra en el nostre vagó i, a més a més, s’asseu al nostre costat. Aquella persona potser no aporta res a la nostra vida, s’asseu, mira el seu mòbil, llegeix un llibre, bada, dorm, sou dos estranys, invisibles l’un per al’altre, baixarà en una estació i, com en el cas de moltes altres persones, la seva existència no significarà res per nosaltres, tret de què es tacta d’un altre éssér humà en aquest mateix planeta. En d’altres ocasions, qui s’asseu és algú que al final del trajecte ens haurà fet mal, i a qui volem deixar de veure, oblidar per sempre més. Però en moltes ocasions, per fortuna, durant el viatge establim amb aquella persona que ha pujat una cordial xerrada, hi ha una corrent simpàtica que ens apropa i que sempre es conservarà, un cop hagi baixat en la seva estació, malgrat el temps que passi, malgrat la distància, malgrat les vides que tinguem en la llunyania.

El tracte diari, la familiaritat, la proximitat amb afinitat crea amistats fortes, que potser no podem seguir cultivant per circumstàncies de la vida, però sempre restaran en el nostre record per tot allò de bo que ens van aportar, per tot el que vam sentir al seu costat i això és el que resta per sempre en el nostre cor.

Hi ha moltes persones que he trobat en aquest tren de la vida, i que espero seguir trobant, que han deixat un pòsit en el meu cor, i mai podré oblidar-les. Una d’elles és la Loles, a qui sempre recordaré entre llibres. Descansa en pau, bibliotecària entre llibres.

Avui, dia de les dones escriptores, em plau presentar-vos el llibre d’una dona que escriu des de sempre, d’una nena que ha crescut llegint i escrivint històries per fer somiar, entretenir el lector, fer-lo pensar i, aprendre, que és el que jo busco quan llegeixo un llibre. Jo mateixa.

Contes sobre el món dels llibres, sobre l’amor i els llibres i pels llibres…

Els llibres que m’ensenyen com soc, que m’ajuden a viure i a sobreviure a la mort, que em fan riure i plorar, tenir por, angoixa, amb els que viatjo a llocs llunyans reals o inexistents, que em fan sentir una princesa en un bosc encantat o un marcià, un pirata del Carib o una nena que rodola per un cau…

El podeu trobar en llibreries físiques i virtuals des de fa un mes.

Espero que us agradi, si us ve de gust llegir-lo.

Divendres, 17 de juliol de 2020

 

Estimades lectores i estimats lectors d’aquest blog:

Em sento feliç d’haver decidit tornar a escriure i de ser aquí amb vosaltres!

Després de mesos d’inactivitat, en primer lloc per qüestions personals, i després a causa de la pandèmia que ens ha trascocat l’existència, retorno a aquest blog just abans de l’inici de les meves vacances d’estiu, unes vacances diferents, però sempre amb llibres, que tragino amunt i avall en bosses i maletes, com un objecte imprescindible per a mi, llibres carregats d’històries que ja formen part de la meva vida, que s’instal·len en un racó del meu cor i mai podran sortir perquè no vull que surtin, els vull retenir allà sempre, pensar-los, recordar-los, reviure’ls, recomanar-los…

Els llibres m’han acompanyat molt aquests mesos, però sempre han estat presents en la meva vida, són un suport indispensable per a mi, una passió, una font de somni i evasió, d’aprenentatge lúdic… Llegeixo en completa llibertat el que vull… Igual que escric en llibertat, per sort. Els llibres m’han permès viatjar a llocs llunyans i propers, conèixer la història d’un país o regió, entrar en contacte amb els costums d’un poble… M’he sentit heroïna i príncep, he fugit d’uns malvats per selves esmaragdes o a través de deserts inhòspits, he pogut ser tempesta o oceà, tocar els núvols amb els dits…

Amb la literatura som més lliures.

Retorno a aquest racó dedicat als llibres per compartir la meva passió i poder recomanar llibres que m’encanten.

Petons i fins a sempre,

I.R.H.

 

 

 

 

Aquest autor escriu en dues llengües, la materna i l’apresa, la d’ús comú, com també em passa a mi i no voldríem renunciar a fer-ho, crec que jo no podré renunciar mai, no és possible, ja no, ambdues són a dins del meu cor, no les puc arrencar d’allà, és així de simple, malgrat tot.

Us deixo un poema preciós d’aquest autor:

 

EL MAR

Com els lloms foscos d’un ramat de poltres,
les onades s’acosten, desplomant-se
amb una remor sorda però lírica
que Homer va ser el primer a saber escoltar.
Cansades de la llarga galopada,
es posen a tremolar.
Després es queixen, ronques de plaer,
com una dona als braços de l’amant.
Les onades, més tard, comencen
a abraonar-se, escumejants, com llops
que haguessin olorat alguna presa.
El ponent, arribant de rere meu,
posa medalles roges als seus lloms.
En la vora mullada de la sorra
veig les teves empremtes i, per l’aire,
passa una ombra daurada del teu cos.
Era de tu que m’avisava, doncs,
amb els seus gestos de sordmut, el mar.
Està dient que el lloc, dins meu, que ocupes
serà part de l’infern si el deixes buit.
Que al fons d’aquest amor torna a esperar-me
la desolació dels meus vint anys.

 

El 20 juliol de 1969, ara fa 50 ans, l’home feia una gran pas trepitjant la Lluna amb aquella gran bota que deixà una petjada que mai no s’esborrarà de la nostra memòria. Jo era ben petita encara però ho recordo…  El nostre referent televisiu en blanc i negre no existiria sense aquell dia…

Més endavant viatjaria a la Lluna a través de la literatura: les novel·les de Verne, les aventures d’en Tintín; les novel·les de ciència ficció que tant m’agradaven i em continuen agradant; obres de teatre, i ja de més gran els poemes dedicats a l’astre… La nostra passió literària tampoc existiria sense les obres on surt la Lluna, com protagonista, acompanyant de l’ésser humà o espectadora d’aventures, guerres, desastres o d’històries d’amor…

Selene en un relat meu…

La imatge de Meliés, que podem veure sempre, tot i que tanquem els ulls…

Ens acompanyen també les cançons, pel·lícules, sèries, documentals, dibuixos, quadres, pintures, etc. sobre la Lluna.

La Lluna forma part de la nostra vida en la Terra…

La Lluna llegida, imaginada, destijada, somniada…

La Lluna vista abans per la literatura que pel propi ésser humà.

 

“Deixa que les aigües s’assenteixin i veuràs la lluna i les estrelles reflectides en el teu propi ésser”.

Rumi, poeta persa, segle XIII

 

S’acosta Nadal! Una setmana més i el fred que avui s’ha començat a sentir ens fa pensar amb la neu que ja ha caigut al Montseny, amb dies de festa, de retrobades, de reunions familiars i amb amics, de pensar en els que ja no hi són però sempre són amb nosaltres, al nostre costat…

I també pensem en els regals que ens duran els Reis Mags…

A les persones que ens agraden els llibres, no hi ha millor regal que un bon llibre, res em fa més feliç…

Us deixo algunes idees, per si voleu regalar llibres.

https://www.trendencias.com/libros-y-literatura/atencion-amantes-libros-21-mejores-novedades-para-leer-este-otono-2018

També els millors llibres de l’any per a nens i joves:

http://revistababar.com/wp/los-mejores-libros-para-ninos-y-jovenes-2018-banco-del-libro/

I els llibres més buscats de la Feria del Libro de Guadalajara 2018:

https://www.elle.com/es/living/ocio-cultura/g20740110/recomendaciones-libros-2018/

 

Bon Nadal i feliços llibres

 

Si voleu veure una mostra de l’obra poètica de Narcís Comadira (Girona, 1942-), nomenat doctor Honoris causa per la Universitat de Girona el 15 de novembre,  passeu per la Biblioteca del Barri Vell de la Universitat de Girona i podreu gaudir de la contemplació de les belles cobertes, de la pictòrica lletra del poeta en les emotives dedicatòries dels llibres a amics i mestres, dels seus versos que voleien i ressonen pels claustres de Sant Domènec…

Teniu temps fins al 15 de desembre.

Us convidem a veure Llibres, llibres i més llibres!, com es titula un dels seus poemes.

Expo Comadira