Amb un dia de retard, però no vull deixar passar un dia tan assenyalat…

I recordar versos que ens han acompanyat en la nostra vida…

Poesia per a l’ànima…

Cançons, que són poesia amb música…

Us deixo un poema, d’un autor que m’agrada molt i vaig llegir de jove…

El albatros

Charles Baudelaire


Por distraerse, a veces, suelen los marineros
Dar caza a los albatros, grandes aves del mar,
Que siguen, indolentes compañeros de viaje,
Al navío surcando los amargos abismos.Apenas los arrojan sobre las tablas húmedas,
Estos reyes celestes, torpes y avergonzados,
Dejan penosamente arrastrando las alas,
Sus grandes alas blancas semejantes a remos.Este alado viajero, ¡qué inútil y qué débil!
Él, otrora tan bello, ¡qué feo y qué grotesco!
¡Éste quema su pico, sádico, con la pipa,
Aquél, mima cojeando al planeador inválido!

El Poeta es igual a este señor del nublo,
Que habita la tormenta y ríe del ballestero.
Exiliado en la tierra, sufriendo el griterío,
Sus alas de gigante le impiden caminar.

Anuncis

Es presenta un any ple d’actes molts interessants per tal de commemorar els 150 anys del naixement de Prudenci Bertrana i els 125 anys del naixement de la seva filla, Aurora Bertrana.

Podeu consultar la pàgina de Fons especials de la Biblioteca de la UdG, on trobareu la documentació que té la Biblioteca del Campus de Barri Vell, referent per a tot@sinvestigador@s de l’obra de pare i filla, l’adreça web és:

http://www.udg.edu/tabid/17369/language/ca-ES/Default.aspx

Us animem a participar en els actes… i a llegir les obres dels Bertrana.

 

 

 

Avui, 12 de desembre de 2016, la UdG compleix 25 anys, dels quals he passat aquí bona part de la meva vida, primer com a estudiant de Filologia del llavors Col·legi Universitari de Girona i més endavant com a treballadora de la UdG, una bibliotecària en el món universitari, després d’haver passat uns anys en una biblioteca pública; així, doncs, jo acompleixo 25 anys a la UdG, tot i que de forma discontínua, els mateixos anys que acompleix la UdG.

Com sempre passa en les nostres existències, va haver moments feliços de joventut en el Col·legi Universitari de Girona, era l’hora de fer amics, de sortir, de passejades i festes, de conèixer l’amor, de començar a viure; foren moments de descoberta, de classes fantàstiques, de lectures noves, d’aprenentatge, d’alegria de viure, érem joves…

Més endavant, quan vaig tornar ja de més gran, com a treballadora, també va ser una època daurada en l’entorn laboral: un treball nou i gratificant, grans amistats que perduren, la creació d’un projecte comú amb entusiasme, encara érem joves, tot i que no tant…

Seguim aquí, a la UdG, en la maduresa, i hem passat per molts moments tristos i amargs, dolorosos i tràgics, de decepció, de desunió… Ja no som joves i queden lluny aquells primers dies, però ressonen en el meu cap i en el meu cor les paraules de Wordsworth, que tant li agrada a una de les meves amigues de l’ànima:

Aunque nada pueda hacer
volver la hora del esplendor en la hierba,
de la gloria en las flores,
no debemos afligirnos
porque la belleza subsiste siempre en el recuerdo.

És el moment de la melangia però també del que diu el poeta anglès.

Per molts anys, UdG! I que ho puguem celebrar plegats.

 

Ahir va ser un dia molt complicat per a mi, com ho està sent tota aquesta setmana… i més enllà en el temps… però no estic aquí per parlar de les meves penes, si no de la pena compartida de reviure que ara fa 25 anys se’n va anar una escriptora que m’agrada molt, autora de novel·les i contes que llegia quan era molt jove i que perduren en el meu record.

Pensava anit, en el silenci de la foscor, que ella se n’havia anat en una hora violeta, que ressonen les paraules de la famosa frase de Johnny Guitar “Digues que m’estimes encara que sigui mentida”, mentre el cant a la joventut passada em ve a la memòria al ritme de balanceig de la barcassa que flota pel riu i m’endormisca… però una veu melodiosa em desperta i en  la llunyania veig la silueta de l’agulla daurada…

Sempre havia desitjat fer una exposició bibliogràfica virtual per a la biblioteca en la qual treballo i aquell any per fi vam poder fer-la, gràcies a la nostra artista, la Núria: ens hi vam posar i vam crear una web amb el programa amb el què disposàvem aquell any, 2006. L’exposició bibliogràfica virtual estava dedicada a l’arquitecte gironí Rafael Masó i Valentí, sumant-nos als actes que van tenir lloc per commemorar els 100 anys de l’obtenció del títol d’arquitecte per part de l’insigne arquitecte gironí.

Vaig escriure la presentació jo mateixa; es va elaborar un recull de llibres i articles escrits sobre la vida de l’arquitecte i la seva obra; també es va voler incidir en la seva obra poètica, amb una petita mostra de poemes escrits per Rafel Masó; es van anar recollint notícies aparegudes a la premsa durant el període commemoratiu i per al perfil biogràfic vam comptar amb la semblança que ens va fer el seu nebot, en Narcís-Jordi Aragó, que de seguida es va mostrar interessant, agraït per l’honor i disposat a ajudar-nos en tot el que calgués. Durant aquests dies he recordat la seva amabilitat, la seva amable ajuda per a l’exposició i, abans de vacances, arreglant calaixos del meu despatx -fent endreça, com és costum en aquestes dates-, vaig topar amb la documentació de l’exposició i encara vaig trobar un full escrit a mà per ell… Vaig rememorar aquells dies de fa deu anys, en un somni acomplert, que ha tingut continuïtat, i en un home savi a qui vaig tenir el plaer de conèixer.

Us poso la pàgina, com a homenatge a en Narcís-Jordi Aragó i en senyal de sincer agraïment:

http://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/1278/index.htm?sequence=45

PRÓLOGO
El suceso en el cual se fundamenta este relato imaginario ha sido conside-
rado por el doctor Darwin y otros fisiólogos alemanes como no del todo
imposible. En modo alguno quisiera que se suponga que otorgo el mínimo
grado de credibilidad a semejantes fantasías; sin embargo, al tomarlo
como base de una obra fruto de la imaginación, no considero haberme
limitado simplemente a enlazar, unos con otros, una serie de terrores de
índole sobrenatural. El hecho que hace despertar el interés por la historia
está exento de las desventajas de un simple relato de fantasmas o encan-
tamientos. Me vino sugerido por la novedad de las situaciones que desa-
rrolla, y, por muy imposible que parezca como hecho físico, ofrece para la
imaginación, a la hora de analizar las pasiones humanas, un punto de vista
más comprensivo y autorizado que el que puede proporcionar el relato
corriente de acontecimientos reales. Así pues, me he esforzado por mante-
ner la veracidad de los elementales principios de la naturaleza humana, a la
par que no he sentido escrúpulos a la hora de hacer innovaciones en cuanto
a su combinación. La Ilíada, el poema trágico de Grecia; Shakespeare en
La tempestad y El sueño de una noche de verano; y sobre todo Milton en
El paraíso perdido se ajustan a esta regla. Así pues, el más humilde novelista
que intente proporcionar o recibir algún deleite con sus esfuerzos puede,
sin presunción, emplear en su narrativa una licencia, o, mejor dicho, una
regla, de cuya adopción tantas exquisitas combinaciones de sentimientos
humanos han dado como fruto los mejores ejemplos de poesía.

Com que feia un temps preciós i era dissabte, dia que el seu càrrec li permetia descansar, l’Anthime havent dinat va sortir a fer uan volta amb bici. Els seus projectes eren: aprofitar el bon sol del mes d’agost, fer una mica d’exercici i respirar l’aire del camp, sens dubte llegirajagut a l’herba, vist que havia lligat el vehicle, amb un pop, un volum massa gruixut per al portaequipatge de filferro.