Ensueño
Para fugarnos de la tierra
un libro es el mejor bajel;
y se viaja mejor en el poema
que en el más brioso y rápido corcel
Aun el más pobre puede hacerlo,
nada por ello ha de pagar:
el alma en el transporte de su sueño
se nutre sólo de silencio y paz.
Font: https://www.zendalibros.com/5-poemas-de-emily-dickinson/
Fa quatre dies que va tremolar la terra i s’endugué vides humanes, trencà històries que mai més podran ser explicades. Només els podem oferir abraçades d’amor i de solidaritat i ajuda en la mesura de les nostres possibilitats.
Un país en guerra, com Síria, es veu més abocat a la devastació després dels terratrèmols del passat dilluns 6 de febrer, a més de les rèpliques que se segueixen produint. Les baixes temperatures d’aquest cru hivern, la neu, la dificultat dels desplaçaments, les qüestions polítiques que frenen l’ajuda, tot dificulta el treball de totes les persones que es mobilitzen en casos d’emergències.
Les injustícies sempre colpegen els més desfavorits.
Me quiebro
Todo se dobla
como un árbol contra el viento
todo se dobla
el núcleo de la verdad lo hace,
las canciones se doblan por los tristes,
las oraciones se doblan por las nubes,
la muerte se dobla por los mártires.
la sonrisa se doblega por el miedo
y yo me doblo por todos ellos
pero cuando mi patria se dobla
me quiebro.
Shurouk Hammoud, poetessa síria
Traducción: Mariela Cordero
«Nadie piensa nunca que pueda ir a encontrarse con una muerta entre los brazos y que ya no verá más su rostro cuyo nombre recuerda».
Així comença la novel·la de Javier Marías Mañana en la batalla piensa en mí. A l’autor que va morir fa dos dies li agradaven els títols amb referències a obres de Shakespeare o amb versos del bard i era especialista en principis impactants, d’aquells que no deixen indiferent el lector que desitja capbussar-se en la prosa d’aquest escriptor.
Quan jo el vaig llegir vaig sentir una estranya sensació d’escriptura hipnòtica que m’arrossegava a una història de la qual no volia sortir gràcies a un poderós i fantàstic llenguatge.
Sempre ens quedaran les novel·les de Javier Marías per seguir gaudint de la lectura, de la bona literatura.
No és el primer paràgraf però és un extracte d’un dels contes d’aquest recull que us deixarà amb la boca oberta, tot i que hàgiu llegit mil llibres de contes…
Normalmente, llevo bien envejecer. Hay cosas que me dan una punzada de nostalgia, como los patinadores. Qué libres parecen, deslizándose con sus largas piernas, el pelo suelto al viento. Otras cosas me dan pánico, como las puertas del metro. Una larga espera antes de que se abran, cuando el tren se para. No muy larga, pero más larga de la cuenta. No hay tiempo.
Des de l’any 1976 en què es concedeix el Premio de Literatura en Lengua Castellana Miguel de Cervantes, premi de literatura en llengua espanyola que es concedeix anualment pel Ministerio de Cultura y Deporte a proposta de l’Asociación de Academias de la Lengua Española, només 6 dones han estat guardonades, cosa que ja no em sorprèn gens ni mica a aquestes alçades de la pel·lícula de la meva vida…
Aquest any s’ha reconegut a Cristina Peri Rossi, prolífica i genial escriptora de contes, novel·les, poesia, assaig, que es mereix ser en aquesta llista per mèrits propis, així com moltes d’altres grans escriptores que mai seran aquí, tot i que alguna cosa s’ha aconseguit, un granet en la sorra de l’oblit: en la darrera dècada s’ha concedit el premi a 4 dones, mentre que en les anteriors 3 dècades només 2 van ser distingides amb aquest premi tan prestigiós, 6 de 46 ho diu tot, i ho poso en números perquè es vegi més clar.
Us deixo un poema d’aquesta autora per celebrar la seva obra, la poesia.
No quisiera que lloviera
te lo juro
que lloviera en esta ciudad
sin ti
y escuchar los ruidos del agua
al bajar
y pensar que allí donde estás viviendo
sin mí
llueve sobre la misma ciudad
Quizás tengas el cabello mojado
el teléfono a mano
que no usas
para llamarme
para decirme
esta noche te amo
me inundan los recuerdos de ti
discúlpame,
la literatura me mató
pero te le parecías tanto.
Fa dues setmanes tornen a caure bombes damunt cases i pisos, escoles i hospitals, en edificis civils a Ucraïna. Veiem imatges de tal cruesa que les voldríem esborrar de la nostra ment per sempre, això les persones que no hem viscut de prop una guerra, no hem sentit el brunzir de les sirenes, no hem sentit xiular els projectils damunt dels nostres caps… Però hi ha persones que reviuen aquest horror perquè sí coneixen de prop el que és una guerra i el que significa fugir de casa sense res, no saber si mai tornaràs a trepitjar la terra on has nascut, on jugaves fins fa uns dies… La vida s’atura en un instant, ja res és el mateix en temps de guerra, neixen nens, les parelles de nuvis es casen… però tot canvia per sempre… Ets tu però mai més tornarà a ser tu mateix.
Les biblioteques no tenen lectorxs, el personal posa sacs de sorra a les finestres per preservar els llibres, ja n’hi ha d’altres amb les pàgines foradades per bales…
Malgrat el desastre i el terror, ens queda la poesia, la literatura, la ficció…
Blanca nieve cae sobre negras trenzas de cabello,
Creando un duro contraste entre los dos añejos colores.
Los copos de nieve son lágrimas congeladas,
Traídas por las nubes desde lejanas tierras.
Cada pequeña gota contiene su propia historia trágica,
Una guerra, una calamidad…
Aterrizando en una cálida palma, los copos de nieve pintan
Un cuadro modernista… Cuán silencioso es…
El viento trae el aullido de alguien desde la nada.
Mantenlos en tu oración, ¡no seas duro de corazón!
¡Todos somos humanos!
El agua continúa goteando desde el cielo…
Iryna Vikyrchak, poetessa ucraïnesa
Extret del blog: Plaza de las palabras
Aviat arribarà Sant Jordi i un dels llibres que m’agradaria comprar o regalar vull que sigui El nen, el talp, la guineu i el cavall, de Charley Mackesy, un llibre que va arribar en plena pandèmia mundial i que ens fa pensar en les petites coses de la vida, pura filosofia poètica per fer-nos adonar que l’important és estar viva u viu, que l’alegria de viure és imprescindible, un llibre per llegir en dies de guerra com aquests, com els dies que emplenen les no-vides de milions d’infants, de dones i d’homes arreu del món.
A gairebé dues setmanes de la mort de l’escriptora Almudena Grandes em ve al cap quan una bona amiga molt i molt lectora em recomanava les seves novel·les, em deia que li agradava molt aquesta autora i jo, lectora estranya de mena, vaig llegir l’única novel·la que no transcorre en la seva estimada ciutat natal sinó ben lluny, vora el mar, d’això ja fa anys… Em va agradar tant que vaig apuntar-me més obres d’ella per llegir-les però encara no he fet, altres escriptores i escriptors s’han interposat en el camí, tanmateix, sempre em quedarà aquella novel·la i el seu “aire difícil”, el que deixen les bones obres, la bona literatura, fent referència al títol de la novel·la.
Em faltaven i em falten encara tantes grans escriptores per llegir! Dones admirades i amb èxit algunes, d’altres desconegudes, oblidades, sense que el públic les conegui, ni les pugui llegir perquè mai han estat publicades les seves obres, o molt poques, o fa anys i panys… Però de mica en mica algunes podré llegir.
Pàgines que et deixen el sabor de qui escriu bé, un salobre de màgia fet a base d’esforç i talent. L’Almudena Grandes tenia el do de la paraula i escoltar-la parlar sobre literatura i llibres és un plaer, sempre ho serà, ens queden, per sort, els vídeos per seguir gaudint de les seves xerrades i trobades, ara que ella camina per la sorra d’una solitària platja…
Cada any fem travesses, come en època dels Òscar, per intentar endevinar qui guanyarà el Premi Nobel de Literatura. Sempre hi ha diversitat d’opinions, per a tots els gustos. Independentment de què crec que falta la presència de les dones en tota mena de premis, en els Nobel de Literatura també, penso que la coneixença de tot tipus de literatura i en totes les llengües, independentment del gènere de l’autora o de l’autor que escriu les obres, hauria de ser suficient per descobrir veus que no són noves però sí molt o bastant desconegudes per a gran part del públic, con és el cas de l’autor de Tanzània, guanyador d’aquest any, Abdulrazak Gurnah. Per tant, enhorabona a aquest autor i llegim literatura de tot el món.
Ara que el foc consumeix els boscos, camps, muntanyes, on moren persones i animals de molts indrets de la Mediterrània i d’altres mars…
¿Hasta cuando he de esperar tu vuelta, como si volvieras
de tiempos lejanos, desde remotas y extrañas tierras?
Mi pobre vida se viene a menos, día tras días,
indefensa y frágil, se apaga poco a poco…
Escuchaba al bosque plañidero, cómo crepitan las hojas:
anuncian al otoño. Mira, el color del cielo:
las nubes lo enturbiaron… Se vierte un escalofrío
por las florecillas…¡Y te retrasas, y te retrasas aún!
Tarde vendrás, junto a la noche y con el frío invierno,
con la mortaja de la nieve, con el viento del norte y su lamento,
y no hallarás ni una rosa, ni un inocente lirio
que regalarme… Ni tan siquiera una luctuosa anémona.
María Polydouri
De: «Los trinos que se extinguen»
Traducción: Juan Manuel Macías – Edición bilingüe
Ed. Vaso Roto Poesía, 2013©
ISBN: 978-84-15168-74-4
Amb tinta 