Ensueño
Para fugarnos de la tierra
un libro es el mejor bajel;
y se viaja mejor en el poema
que en el más brioso y rápido corcel
Aun el más pobre puede hacerlo,
nada por ello ha de pagar:
el alma en el transporte de su sueño
se nutre sólo de silencio y paz.
Font: https://www.zendalibros.com/5-poemas-de-emily-dickinson/
Aviat arribarà Sant Jordi i un dels llibres que m’agradaria comprar o regalar vull que sigui El nen, el talp, la guineu i el cavall, de Charley Mackesy, un llibre que va arribar en plena pandèmia mundial i que ens fa pensar en les petites coses de la vida, pura filosofia poètica per fer-nos adonar que l’important és estar viva u viu, que l’alegria de viure és imprescindible, un llibre per llegir en dies de guerra com aquests, com els dies que emplenen les no-vides de milions d’infants, de dones i d’homes arreu del món.
Las tres leyes robóticas
1. Un robot no debe dañar a un ser humano o, por su inacción,
dejar que un ser humano sufra daño.
2. Un robot debe obedecer las órde nes que le son dadas por un
ser hu mano, excepto cuando estas órdenes están en oposición
con la primera Ley.
3. Un robot debe proteger su propia existencia, hasta donde esta
protec ción no esté en conflicto con la primera o segunda Leyes.
Manual de Robótica
1 edición, año 2058
Moltes obres literàries ens parlen de malalties i pandèmies o transcorren en èpoques o moments que les han patit. El que no podíem imaginar era viure’n una en primera persona.
També moltxs autorxs es dediquen a la medicina, fins i tot trobem bastants protagonistes de novel·la que ho són.
Aquests mesos, més que mai, s’ha parlat d’obres que tracten sobre malalties o que transcorren en èpoques d’epidèmies o pandèmies, com la Història de la Guerra del Peloponès, de Tucídides, quan parla de la plaga d’Atenes, El Decameró, de Boccaccio, La Pesta, d’Albert Camus -de fet, es van comprar molts exemplars d’aquesta orbra durant els mesos de confinament a casa- , Un món sense fi, de Ken Follet, La Mort a Venècia, de Thomas Mann, Assaig sobre la ceguesa, de José Saramago, El General en el seu laberint, de Gabriel García Márquez, etc.
Trobar-nos de sobte tot el dia a casa ha provocat que la ficció literària i de tota mena hagi esdevingut essencial per a les nostres vides per tal intentar escapar, a estones, de tot el patiment que hi havia, i encara existeix, al nostre voltant.
Que la Literatura segueixi ocupant un lloc important en les nostres exostències… Si volem, si ens ve de gust.
VARIUS MULTIPLEX MULTIFORMIS
Querido Marco: He ido esta mañana a ver a mi médico Hermógenes, que acaba de regresar a la Villa después de un largo viaje por Asia. El examen debía hacerse en ayunas; habíamos convenido encontrarnos en las primeras horas del día. Me tendí sobre un lecho luego de despojarme del manto y la túnica. Te evito detalles que te resultarían tan desagradables como a mí mismo, y la descripción del cuerpo de un hombre que envejece y se prepara a morir de una hidropesía del corazón. Digamos solamente que tosí, respiré y contuve el aliento conforme a las indicaciones de Hermógenes, alarmado a pesar suyo por el rápido progreso de la enfermedad, y pronto a descargar el peso de la culpa en el joven Iollas, que me atendió durante su ausencia. Es difícil seguir siendo emperador ante un médico, y también es difícil guardar la calidad de hombre. El ojo de Hermógenes sólo veía en mí un saco de humores, una triste amalgama de linfa y de sangre. Esta mañana pensé por primera vez que mi cuerpo, ese compañero fiel, ese amigo más seguro y mejor conocido que mi alma, no es más que un monstruo solapado que acabará por devorar a su amo. Haya paz… Amo mi cuerpo; me ha servido bien, y de todos modos no le escatimo los cuidados necesarios. Pero ya no cuento, como Hermógenes finge contar, con las virtudes maravillosas de las plantas y el dosaje exacto de las sales minerales que ha ido a buscar a Oriente.
Des d’ahir em trobo a l’antiga Pèrsia… La seva poesia amorosa, suggeridora i delicada, apassionada i dolça, com el so de l’aigua en les sequies dels meravellosos jardins perses, em provoca diversos estats emocionals, crec que soc una mica oriental…
Avui us deixo, doncs, amb un fragment de l’obra Layla i Majnún, del poeta persa Nizami, del segle XII. La història dels amor d’aquesta parella és la més famosa de l’Orient islàmic, versionada de múltiples formes i en moltes ocasions. En aquest cas, Nizami va fer una versió que supera les anterior conegudes.
Per segles que passin, aquesta obra continuarà inspirant cançons, pel·lícules, sèries, etc. i serà un referent per a la humanitat.
Desitjo que us agradi!
«Oh, mi fiel enamorado, ¿no estás acaso hecho para mí, y yo para ti?
Oh, noble joven de corazón apasionado, ¡qué helado es el hálito de la separación!
¡Ojalá entraras ahora por la verja de este jardín, para curar mi corazón herido!
¡Ojalá te sentaras a mi lado, mirándome a los ojos, colmando mi deseo más hondo; tu, mi olmo, y yo, tu ciprés!…, pero, ¿quién sabe? Tal vez has sufrido ya tanto por mi causa que ya no te deleitas con mi amor, ni con la belleza del jardín».
Fa molts anys vaig visitar a la ciutat de Konya, Turquia, la tomba i el museu del poeta persa sufí del segle XIII Yalal ad-din Rumi, conegut a com Rumi, o en turc Mevlana. Allà va anar a viure amb la seva família, després de recorrer diversos llocs des de la seva natal Balj, a la província de Jorasán, imperi persa, actual Afganistan
Rumi, o Mevlana no és només un poeta sufí; és més que un poeta reconegut, venerat, en el món musulmà. No és un poeta exclusiu d’una creença o religió. Pensis el que pensis, creguis en qui creguis, les seves frases, els seus poemes, els seus pensaments t’arriben a l’interior del cor, expressen en veu alta els teus neguits, les teves pors, les teves alegries i penes, els teus pensaments més íntims d’ésser humà que estima i pateix, que viu i mor…
L’orde dels Dervitxos Giròvags va ser fundada per seguidors i deixebles de Mevlana.
Aquests dies repasso i rellegeixo poemes de Mevlana, us en deixo alguns poemes.
La Passió fa nova la vella medicina:
La Passió talla la branca del cansament,
La Passió és l’elixir que renova:
com pot haver cansament
quan està present la Passió?
Oh!, no sospires amb pesadesa per la fatiga:
Busca la Passió, busca-la, busca-la!
Mathnawi VI, 4302-4304
Tota una vida sense Amor no compta
l’Amor és l’aigua de la Vida
beu-la amb l’ànima i el cor!
Divan-i-Shams 11909
La Casa d’Hostes
L’ésser humà és una casa d’hostes.
Cada matí un nouvingut.
Una alegria, una tristesa, una maldat,
certa consciència del moment ens arriba
com un visitant inesperat.
Dona’ls la benvinguda i acull-los a tots
encara que siguin una multitud de laments
que buiden la casa amb violència
Encara que sigui d’aquesta manera tracta’ls amb honor
Poden estar creant-te un espai per una nova delícia
Al pensament obscur, la vergonya i la malícia
rep-los a la porta amb un somriure
i invita’ls a entrar.
Siguis agraït amb tothom que vingui
Perquè cadascun d’ells ha estat enviat
com una guia del més enllà.
Us convido a llegir la poesia de Rumi o Mevlana. I també la d’altres poetes turcs.
Una amiga em va recomanar aquesta escriptora, Agota Kristof, i molt especialment la seva obra La Analfabeta, d’on he extret aquests passatges:
Leo. Es como una enfermedad. Leo todo lo que cae en las manos, bajo los ojos. Diarios, libros escolares, carteles, pedazos de papel encontrados por la calle, recetas de cocina, libros infantiles. Cualquier cosa impresa. Tengo cuatro años. La guerra acaba de empezar. Vivimos en un pueblecito que no tiene ni estación, ni electricidad, ni agua corriente, ni teléfono.
Impressiona aquesta petita lectora que, moltes d’altres, entre les quals m’hi compto, llegir és com respirar… És més, llegir és gairebé una malaltia, una estranya malaltia, en mots d’un poeta persa.
I, per altra banda, el desarralament d’una dona exiliada:
¿Cómo habría sido mi vida si no hubiera dejado mi país? Más dura, más pobre, pero también menos solitaria, menos rota; quizá feliz.
Avui, Dia Mundial dels Refugiats, aquests mots ens colpeixen amb el que viuen cada dia milers de persones al món…
Però l’escriptura la salva:
De lo que estoy segura es que hubiera escrito lo que fuera en cualquier lengua.
Llegir i escriure salva vides…
Guareix ferides…
El febrer de 2012 creàvem aquest blog amb molta il·lusió i ganes de compartir llibres i lectures.
Peikea, princesa caníbal
I
Nukuhiva era terra de guerrers antropòfags i de beutats femenines. Les seves valls, tortuoses i estretes, baixaven fins al mar des de cimals aguts, cobertes de luxuriosa verdura. Els torrents s’esmunyien dintre les gorgues tenebroses, amb un murmuri monòton i trist. El mar bramava nit i dia, rompent contra els alts espadats que volten l’illa com una fortalesa.
Ací i allà, les paoroses falles ferestes s’endinsaven a la terra i formaven badies silencioses a l’ombra de les altes muntanyes. Darrera les petites platges de còdols o de sorra, batudes per l’eterna ressaca, s’estenia la selva impenetrable, poblada de misterioses remors. Adés s’oïa el vent entre les fulles, després l’aigua que s’escola dels cims, i de vegades l’eco perdut i sord del tam-tam dels caníbals.
Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics
Aurora Bertrana
Avui us vull parlar de Bullet Park, un llibre que vaig llegir per casualitat sense conèixer absolutament res de l’autor però que em va sorprendre molt gratament. John Cheever va ser un dels grans escriptors nord-americans del segle XX, autor de nombrosos contes i novel·les, i guanyador del prestigiós Premi Pulitzer l’any 1979. Es va interessar especialment per mostrar la infelicitat i les fissures de la gent de classe mitjana dels anys 50 i 60, retratant-la amb un mirada subtil i divertida.
I què es Bullet Park que dóna nom al títol? Doncs el paradís d’aquesta classe mitja nord-americana, un lloc on aparentment tothom és feliç, amic, s’ajuda i es coneix. I enmig d’aquesta calma hi arriba el matrimoni Hammer, encapçalat per Paul Hammer, un home perdut i amb instints violents, que es farà ràpidament amics dels seus encantadors veïns, els Nailes, el matrimoni perfecte, que s’estima amb bogeria i s’adora, amb un fill adolescent i una vida acomodada.
El llibre avança àgilment contraposant amb agudesa la vida perfecta d’Elliot Nailes amb la del desequilibrat i perdedor Paul Hammer, però tot canvia el dia que el fill dels Nailes, Tony, es comença a trobar malament, entra en una depressió, i tota la seva vida idíl·lica comença a ensorrar-se. A partir d’aquí veiem com aquesta suposada normalitat de les zones residencials es pot esquerdar a la més mínima, i com en realitat sota l’aparador d’unes relacions aparentment impecables es pot amagar el caos i la violència. Per últim destacar la profunditat psicològica i moral dels seus personatges, la capacitat d’atrapar el lector a través d’una prosa punyent, d’endinsar-nos en la dualitat moral de l’ànima humana i d’oferir-nos un final que pocs s’esperarien.
Albert D.
Amb tinta 