Archives for category: Obre’m i llegeix-me

El febrer de 2012 creàvem aquest blog amb molta il·lusió i ganes de compartir llibres i lectures.

Peikea, princesa caníbal

I

Nukuhiva era terra de guerrers antropòfags i de beutats femenines. Les seves valls, tortuoses i estretes, baixaven fins al mar des de cimals aguts, cobertes de luxuriosa verdura. Els torrents s’esmunyien dintre les gorgues tenebroses, amb un murmuri monòton i trist. El mar bramava nit i dia, rompent contra els alts espadats que volten l’illa com una fortalesa.

Ací i allà, les paoroses falles ferestes s’endinsaven a la terra i formaven badies silencioses a l’ombra de les altes muntanyes. Darrera les petites platges de còdols o de sorra, batudes per l’eterna ressaca, s’estenia la selva impenetrable, poblada de misterioses remors. Adés s’oïa el vent entre les fulles, després l’aigua que s’escola dels cims, i de vegades l’eco perdut i sord del tam-tam dels caníbals.

Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics

Aurora Bertrana

Avui us vull parlar de Bullet Park, un llibre que vaig llegir per casualitat sense conèixer absolutament res de l’autor però que em va sorprendre molt gratament. John Cheever va ser un dels grans escriptors nord-americans del segle XX, autor de nombrosos contes i novel·les, i guanyador del prestigiós Premi Pulitzer l’any 1979. Es va interessar especialment per mostrar la infelicitat i les fissures de la gent de classe mitjana dels anys 50 i 60, retratant-la amb un mirada subtil i divertida.

I què es Bullet Park que dóna nom al títol? Doncs el paradís d’aquesta classe mitja nord-americana, un lloc on aparentment tothom és feliç, amic, s’ajuda i es coneix. I enmig d’aquesta calma hi arriba el matrimoni Hammer, encapçalat per Paul Hammer, un home perdut i amb instints violents, que es farà ràpidament amics dels seus encantadors veïns, els Nailes, el matrimoni perfecte, que s’estima amb bogeria i s’adora, amb un fill adolescent i una vida acomodada.

El llibre avança àgilment contraposant amb agudesa la vida perfecta d’Elliot Nailes amb la del desequilibrat i perdedor Paul Hammer, però tot canvia el dia que el fill dels Nailes, Tony, es comença a trobar malament, entra en una depressió, i tota la seva vida idíl·lica comença a ensorrar-se. A partir d’aquí veiem com aquesta suposada normalitat de les zones residencials es pot esquerdar a la més mínima, i com en realitat sota l’aparador d’unes relacions aparentment impecables es pot amagar el caos i la violència. Per últim destacar la profunditat psicològica i moral dels seus personatges, la capacitat d’atrapar el lector a través d’una prosa punyent, d’endinsar-nos en la dualitat moral de l’ànima humana i d’oferir-nos un final que pocs s’esperarien.

 

Albert D.

 

Charles Bukowski no deixava de ser un nom més sorgit en alguna conversa literària amb un amic bon lector; aquest sovint m’acabava lloant la cruesa i sentit de l’humor dels seus relats, i de com es fotia de la societat americana i del somni americà.

Doncs bé, l’univers de Bukowski em va atrapar finalment el dia que treballant a la biblioteca d’un institut se’m va aparèixer una obra seva titulada Contes de la bogeria quotidiana. Us he de reconèixer que sempre m’han captivat els escriptors diferents, singulars, que s’allunyen de la manera de fer i escriure dels best-sellers; el títol també em va fer escapar un somriure tot pensant que a qui se li ocorregués posar aquest títol o era un geni o un boig. Per sort va resultar que era ambdues coses.

Recordo haver llegit el llibre sense excessives expectatives, però amb aquella curiositat de qui sospita que no el deixarà indiferent. Una setmana després podia assegurar que era el llibre més xocant que havia llegit els darrers anys. Per començar el llibre no tenia una història definida, sinó que simplement narrava el seu dia a dia, i aquest es conformava de constants ressaques, visites de personatges estrafolaris a casa seva, recitals de poesia en estat alcoholitzat, festes i baralles amb coneguts i per conèixer. Tot narrat amb un estil cru, directe, realista, caòtic i desordenat a estones, que acabaven capficant el lector al món destrossat i totalment sense sentit del nostre escriptor i protagonista. Un món absurd i delirant, on com si es tractés d’un bucle interminable, les ressaques succeeixen les borratxeres, donant sentit i harmonia a la seva vida.

També em va xocar i marcar Bukowski com a figura del perdedor americà, i això em va encantar, ja que massa sovint vén més o agrada més als lectors les històries perfectes, rodones, on els protagonistes lluiten i se’n surten, on acaben aconseguint la parella desitjada, estudiant a les millors universitats o formant una família feliç que fa barbacoes els diumenges amb els seus veïns. Bukowski representa el nen que mai va ser estimat pels pares, l’alumne normal que mai va sobresortir en res, el noi que no va tenir èxit amb les noies, i que va malviure fent de carter i emborratxant-se fins que va assolir l’estatus d’escriptor. Bona part de tot això ho trobareu a l’obra que us recomano d’ell, La senda del perdedor, una obra autobiogràfica que segur us deixarà bocabadats.

 

Albert D.

Feliç 2014!

Comencem l’any amb una obra que l’Albert D. ens fa recordar:

La conjura de los necios és una obra única, diferent, amb una força i genialitat sorprenents que atrapen al lector des de la primera línia. És també una obra que presenta un personatge únic, que ha passat a la història de la literatura, Ignatius Reilly, gras, gandul, intel·lectual, ideòleg, emprenyat i en lluita constant contra el món modern, contra Freud, els homosexuals, els protestants..

És també la història desgraciada del seu autor, John Kennedy Toole, que va intentar publicar la novel·la sense sort fins que va decidir suïcidar-se. Per sort la seva mare va trobar la novel·la i va insistir de nou a les editorials fins que l’escriptor Walter Percy se la va llegir y va quedar absolutament sorprès de la seva qualitat i originalitat. Va ser gràcies a Percy que es va publicar per primer cop el 1980, guanyant un any després el prestigiós premi literari Pullitzer.

Us deixem amb el genial primer paràgraf de l’obra:

“Una gorra de cazador verde apretaba la cima de una cabeza que era como un globo carnoso. Las orejeras verdes, llenas de unas grandes orejas y pelo sin cortar y de las finas cerdas que brotaban de las mismas orejas, sobresalían a ambos lados como señales de giro que indicasen dos direcciones a la vez. Los labios, gordos y bembones, brotaban protuberantes bajo el tupido bigote negro y se hundían en sus comisuras, en plieguecitos llenos de reproche y de restos de patatas fritas. En la sombra, bajo la visera verde de la gorra, los altaneros ojos azules y amarillos de Ignatius J. Reilly miraban a las demàs personas que esperaban bajo el reloj junto a los grandes almacenes D. H. Holmes, estudiando a la multitud en busca de signos de mal gusto en el vestir. Ignatius percibió que algunos atuendos eran lo bastante nuevos y lo bastante caros como para ser considerados sin duda ofensas al buen gusto y la decencia. La posesión de algo nuevo o caro sólo reflejaba la falta de teología y de geometría de una persona. Podía proyectar incluso dudas sobre el alma misma del sujeto.”

De nou, una novel·la amb nom de dona, Ramona, de l’escriptora Helen Hunt Jackson, que vaig descobrir fa poc, i em va agradar molt: va ser tota una sorpresa llegir una mena de La Cabana de l’oncle Tom, de Harriet Beecher Stowe – obra  amb què  sempre l’han comparat- però en aquest cas en l’univers indi de la Baixa Califòrnia: recordem que Califòrnia va pertànyer a Mèxic fins a la guerra entre Mèxic i Estats Units dels anys 1846 a 1848, la mateixa guerra per a la qual es va negar a pagar impostos el polític, escriptor i abolicionista nord-americà Henry David Thoreau, autor de La Desobediència civil (1849), obra que avui tothom recorda, donada la situació política, social i econòmica d’aquest primer món nostre tan en tela de judici… i premissa que hauríem de seguir, sense dubte… avui, més que mai, davant de moltes injustícies socials, hauríem de ser desobedients civils

   Si la novel·la de Harriet Beecher Stowe ens parlava de l’esclavitud de la població negra als Estats Units, aquesta de Helen Hunt Jackson ens mostra la vida de la població autòctona índia en un territori on intenten conviure mexicans,  americans i els propis indis. Són dues obres diferents, sens dubte, però unides pel mateix sentiment de denúncia, de reflex del racisme de tots els bàndols, de cridar per la injustícia, de la crueltat dels nostres propis germans de terra, de cant del cigne d’una època i d’un estil de vida que són a punt de desaparèixer…

   L’obra es va publicar el 1884,  i va tenir molt èxit en el seu moment i el continua  tenint, sens dubte, a més a més s’han fet diverses versions cinematogràfiques i sèries de televisió.

Jo em vaig comprar l’edició d’Alfaguara, amb un interessantíssim, excel·lentment escrit i aclaridor pròleg del polític i escriptor cubà José Martí.

   La novel·la llueix amb esplendor gràcies a un llenguatge molt ric, sensible i emotiu, gairebé poètic en molts moments, minuciós en les descripcions de la hisenda dels rics propietaris mexicans, la família Moreno: del treball de la xolla, a què es dediquen els indis, dels camps, dels arbres i les fruites; també podem conèixer els costums mexicans, les seves festes, vestits i atuells, així com aprenem més endavant com es viu en una comunitat índia.  És en aquesta hisenda on habiten la senyora Ramona, vídua d’un militar mexicà, i el seu fill Felip, i a la qual arriba la jove Ramona, la bella i rebel mestissa neboda de la senyora, que és el contrapunt, el pont i la desencadenant de la tragèdia entre els mexicans que havien viscut tota la vida allà, la població autòctona: els indis, i els invasors ianquis, que volen destruir tot el que resta del passat… Ramona, però, torna als seus orígens, la sang la crida… quan coneix l’indi Alejandro.

El passat i el present, i un futur d’esperança amb una nova vida, una nova terra, és el que vivim amb els personatges, quan llegim aquesta fantàstica novel·la.

Fa poc he descobert aquesta novel·la, un altre cop amb nom de dona, una de les millors obres que he llegit en els darrers temps, potser en tota la meva vida… María, de l’escriptor colombià Jorge Isaacs, publicada el 1867, és una novel·la, sí, però també és poesia en estat pur…

Llegiu aquest paràgraf i podreu comprovar com aquesta descripció paisatgística és gairebé una pintura amb música, poesia amb paraules, en definitiva…

II

Pasados seis años, los últimos días de un lujoso agosto me recibieron al regresar al nativo valle. Mi corazón rebosaba de amor patrio. Era ya la última jornada del viaje, y yo gozaba de la más perfumada mañana del verano. El cielo tenía un tinte azul pálido: hacia el oriente y sobre las crestas altísimas de las montañas, medio enlutadas aún, vagaban algunas nubecillas de oro, como las gasas del turbante de una bailarina esparcidas por un aliento amoroso. Hacia el sur flotaban las nieblas que durante la noche habían embozado los montes lejanos. Cruzaba planicies de verdes gramales, regadas por riachuelos cuyo paso me obstruían hermosas vacadas, que abandonaban sus sesteaderos para internarse en las lagunas o en sendas abovedadas por florecidos písamos e higuerones frondosos. Mis ojos se habían fijado con avidez en aquellos sitios medio ocultos al viajero por las copas de añosos guaduales; en aquellos cortijos donde había dejado gentes virtuosas y amigas. En tales momentos no habrían conmovido mi corazón las arias del piano de U… ¡Los perfumes que aspiraba eran tan gratos, comparados con el de los vestidos lujosos de ella, el canto de aquellas aves sin nombre tenía armonías tan dulces a mi corazón!

La musicalitat de les paraules, la rica i variada utilització dels adjectius i de la resta de vocabulari, els mots de l’espanyol d’Amèrica, juntament amb aquells altres d’origen prehispànic, tan desconeguts per a nosaltres, són una melodia que fa possible que puguem aspirar la fragància de les roses que deixa cada dia María en la cambra d’Efraín, tocar l’herba humida de la vall, contemplar meravellats els nuvolets daurats dansant pel cel…

La història que ens explica María no pot ser més senzilla: el record del primer amor, un amor impossible, arrencat de la vida, viscut a penes per la jove María i el seu cosí Efraín; emmarcant aquest bonic i trist relat d’amor i mort, trobem el preciós paisatge de la Vall del Cauca, a Colòmbia, en una hisenda d’ensomni anomenada “El Paraíso”, que encara es conserva com a casa-museu i que visita moltíssima gent, tant d’Amèrica com que de la resta del món, tothom qui es vol acostar a l’exuberant i magnífic univers de les antigues hisendes de canya de sucre i vol contemplar de ben a prop els racons de l’acció d’aquesta sensible i poètica novel·la, màxim exponent del romanticisme a Amèrica del Sud.

Metegenealogía es un libro escrito por Alejandro Jodorowsky con la participación de Marianne Costa en el año 2011 y publicado por el editorial Siruela.

Si buscamos este libro por las estanterías de cualquier librería lo encontraríamos dentro del apartado de ensayo. A pesar de ello, el lector cuando se adentra en sus páginas puede comprobar que es un ensayo literario. Es por esto, que me permito poderlo catalogar como género híbrido, ya que se escapa de lo estrictamente ensayístico.

El propio autor, Alejandro Jodorowsky, cree que Metegenealogía “no es estrictamente una terapia, sino un trabajo de consciencia”. Así pues, el libro se nos presenta como una herramienta para el autoconocimiento personal. Nos permite analizar, indagar, profundizar en nuestro propio árbol genealógico a través de todas las pautas que nos ofrece el autor. Es  decir, nos permite tomar consciencia de la tradición familiar que pesa sobre nosotros.

Desde mi punto de vista, la lectura de este libro es interesantísima porque el objetivo del autor (la toma de consciencia) se consolida capítulo a capítulo, permitiendo analizar concienzudamente la expansión de nuestro ser más interno a través de la relación que establece éste con sus familiares (tanto los que conoce como los que nunca llegó a conocer).

Alejandro Jodorowsky sabe, como nadie, a través de una estructura sencilla, de un estilo accesible y lenguaje llano, explicar con profundidad términos de gran complejidad psicológica.

A. M.