Archives for category: Obre’m i llegeix-me

Las tres leyes robóticas
1. Un robot no debe dañar a un ser humano o, por su inacción,
dejar que un ser humano sufra daño.
2. Un robot debe obedecer las órde nes que le son dadas por un
ser hu mano, excepto cuando estas órdenes están en oposición
con la primera Ley.
3. Un robot debe proteger su propia existencia, hasta donde esta
protec ción no esté en conflicto con la primera o segunda Leyes.

  Manual de Robótica
  1 edición, año 2058

Moltes obres literàries ens parlen de malalties i pandèmies o transcorren en èpoques o moments que les han patit. El que no podíem imaginar era viure’n una en primera persona.

També moltxs autorxs es dediquen a la medicina, fins i tot trobem bastants protagonistes de novel·la que ho són.

Aquests mesos, més que mai, s’ha parlat d’obres que tracten sobre malalties o que transcorren en èpoques d’epidèmies o pandèmies, com la Història de la Guerra del Peloponès, de Tucídides, quan parla de la plaga d’Atenes, El Decameró, de Boccaccio, La Pesta, d’Albert Camus -de fet, es van comprar molts exemplars d’aquesta orbra durant els mesos de confinament a casa- , Un món sense fi, de Ken Follet, La Mort a Venècia, de Thomas Mann, Assaig sobre la ceguesa, de José Saramago, El General en el seu laberint, de Gabriel García Márquez, etc.

Trobar-nos de sobte tot el dia a casa ha provocat que la ficció literària i de tota mena hagi esdevingut essencial per a les nostres vides per tal intentar escapar, a estones, de tot el patiment que hi havia, i encara existeix, al nostre voltant.

Que la Literatura segueixi ocupant un lloc important en les nostres exostències… Si volem, si ens ve de gust.

 

 

 

VARIUS MULTIPLEX MULTIFORMIS

 

Querido Marco: He ido esta mañana a ver a mi médico Hermógenes, que acaba de regresar a la Villa después de un largo viaje por Asia. El examen debía hacerse en ayunas; habíamos convenido encontrarnos en las primeras horas del día. Me tendí sobre un lecho luego de despojarme del manto y la túnica. Te evito detalles que te resultarían tan desagradables como a mí mismo, y la descripción del cuerpo de un hombre que envejece y se prepara a morir de una hidropesía del corazón. Digamos solamente que tosí, respiré y contuve el aliento conforme a las indicaciones de Hermógenes, alarmado a pesar suyo por el rápido progreso de la enfermedad, y pronto a descargar el peso de la culpa en el joven Iollas, que me atendió durante su ausencia. Es difícil seguir siendo emperador ante un médico, y también es difícil guardar la calidad de hombre. El ojo de Hermógenes sólo veía en mí un saco de humores, una triste amalgama de linfa y de sangre. Esta mañana pensé por primera vez que mi cuerpo, ese compañero fiel, ese amigo más seguro y mejor conocido que mi alma, no es más que un monstruo solapado que acabará por devorar a su amo. Haya paz… Amo mi cuerpo; me ha servido bien, y de todos modos no le escatimo los cuidados necesarios. Pero ya no cuento, como Hermógenes finge contar, con las virtudes maravillosas de las plantas y el dosaje exacto de las sales minerales que ha ido a buscar a Oriente.

Des d’ahir em trobo a l’antiga Pèrsia… La seva poesia amorosa, suggeridora i delicada, apassionada i dolça, com el so de l’aigua en les sequies dels meravellosos jardins perses, em provoca diversos estats emocionals, crec que soc una mica oriental…

Avui us deixo, doncs, amb un fragment de l’obra Layla i Majnún, del poeta persa Nizami, del segle XII.  La història dels amor d’aquesta parella és la més famosa de l’Orient islàmic, versionada de múltiples formes i en moltes ocasions. En aquest cas, Nizami va fer una versió que supera les anterior conegudes.

Per segles que passin, aquesta obra continuarà inspirant cançons, pel·lícules, sèries, etc. i serà un referent per a la humanitat.

Desitjo que us agradi!

«Oh, mi fiel enamorado, ¿no estás acaso hecho para mí, y yo para ti?
Oh, noble joven de corazón apasionado, ¡qué helado es el hálito de la separación!
¡Ojalá entraras ahora por la verja de este jardín, para curar mi corazón herido!
¡Ojalá te sentaras a mi lado, mirándome a los ojos, colmando mi deseo más hondo; tu, mi olmo, y yo, tu ciprés!…, pero, ¿quién sabe? Tal vez has sufrido ya tanto por mi causa que ya no te deleitas con mi amor, ni con la belleza del jardín».

Fa molts anys vaig visitar a la ciutat de Konya, Turquia, la tomba i el museu del poeta persa sufí del segle XIII Yalal ad-din Rumi, conegut a com Rumi, o en turc Mevlana. Allà va anar a viure amb la seva família, després de recorrer diversos llocs des de la seva natal Balj, a la província de Jorasán, imperi persa, actual Afganistan

Rumi, o Mevlana no és només un poeta sufí; és més que un poeta reconegut, venerat, en el món musulmà. No és un poeta exclusiu d’una creença o religió. Pensis el que pensis, creguis en qui creguis, les seves frases, els seus poemes, els seus pensaments t’arriben a l’interior del cor, expressen en veu alta els teus neguits, les teves pors, les teves alegries i penes, els teus pensaments més íntims d’ésser humà que estima i pateix, que viu i mor…

L’orde dels Dervitxos Giròvags va ser fundada per seguidors i deixebles de Mevlana.

Aquests dies repasso i rellegeixo poemes de Mevlana, us en deixo alguns poemes.

 

La Passió fa nova la vella medicina:

La Passió talla la branca del cansament,

La Passió és l’elixir que renova:

com pot haver cansament

quan està present la Passió?

Oh!, no sospires amb pesadesa per la fatiga:

Busca la Passió, busca-la, busca-la!

 

Mathnawi VI, 4302-4304

 

Tota una vida sense Amor no compta

l’Amor és l’aigua de la Vida

beu-la amb l’ànima i el cor!

 

Divan-i-Shams 11909

 

 

La Casa d’Hostes

 

L’ésser humà és una casa d’hostes.

Cada matí un nouvingut.

Una alegria, una tristesa, una maldat,

certa consciència del moment ens arriba

com un visitant inesperat.

Dona’ls la benvinguda i acull-los a tots

encara que siguin una multitud de laments

que buiden la casa amb violència

Encara que sigui d’aquesta manera tracta’ls amb honor

Poden estar creant-te un espai per una nova delícia

Al pensament obscur, la vergonya i la malícia

rep-los a la porta amb un somriure

i invita’ls a entrar.

Siguis agraït amb tot­hom que vingui

Perquè cadascun d’ells ha estat enviat

com una guia del més enllà.

 

Us convido a llegir la poesia de Rumi o Mevlana. I també la d’altres poetes turcs.

Una amiga em va recomanar aquesta escriptora, Agota Kristof, i molt especialment la seva obra La Analfabeta, d’on he extret aquests passatges:

Leo. Es como una enfermedad. Leo todo lo que cae en las manos, bajo los ojos. Diarios, libros escolares, carteles, pedazos de papel encontrados por la calle, recetas de cocina, libros infantiles. Cualquier cosa impresa. Tengo cuatro años. La guerra acaba de empezar. Vivimos en un pueblecito que no tiene ni estación, ni electricidad, ni agua corriente, ni teléfono.

Impressiona aquesta petita lectora que, moltes d’altres, entre les quals m’hi compto, llegir és com respirar… És més, llegir és gairebé una malaltia, una estranya malaltia, en mots d’un poeta persa.

I, per altra banda, el desarralament d’una dona exiliada:

¿Cómo habría sido mi vida si no hubiera dejado mi país? Más dura, más pobre, pero también menos solitaria, menos rota; quizá feliz.

Avui, Dia Mundial dels Refugiats, aquests mots ens colpeixen amb el que viuen cada dia milers de persones al món…

Però l’escriptura la salva:

De lo que estoy segura es que hubiera escrito lo que fuera en cualquier lengua.

Llegir i escriure salva vides…

Guareix ferides…

 

 

El febrer de 2012 creàvem aquest blog amb molta il·lusió i ganes de compartir llibres i lectures.

Peikea, princesa caníbal

I

Nukuhiva era terra de guerrers antropòfags i de beutats femenines. Les seves valls, tortuoses i estretes, baixaven fins al mar des de cimals aguts, cobertes de luxuriosa verdura. Els torrents s’esmunyien dintre les gorgues tenebroses, amb un murmuri monòton i trist. El mar bramava nit i dia, rompent contra els alts espadats que volten l’illa com una fortalesa.

Ací i allà, les paoroses falles ferestes s’endinsaven a la terra i formaven badies silencioses a l’ombra de les altes muntanyes. Darrera les petites platges de còdols o de sorra, batudes per l’eterna ressaca, s’estenia la selva impenetrable, poblada de misterioses remors. Adés s’oïa el vent entre les fulles, després l’aigua que s’escola dels cims, i de vegades l’eco perdut i sord del tam-tam dels caníbals.

Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics

Aurora Bertrana

Avui us vull parlar de Bullet Park, un llibre que vaig llegir per casualitat sense conèixer absolutament res de l’autor però que em va sorprendre molt gratament. John Cheever va ser un dels grans escriptors nord-americans del segle XX, autor de nombrosos contes i novel·les, i guanyador del prestigiós Premi Pulitzer l’any 1979. Es va interessar especialment per mostrar la infelicitat i les fissures de la gent de classe mitjana dels anys 50 i 60, retratant-la amb un mirada subtil i divertida.

I què es Bullet Park que dóna nom al títol? Doncs el paradís d’aquesta classe mitja nord-americana, un lloc on aparentment tothom és feliç, amic, s’ajuda i es coneix. I enmig d’aquesta calma hi arriba el matrimoni Hammer, encapçalat per Paul Hammer, un home perdut i amb instints violents, que es farà ràpidament amics dels seus encantadors veïns, els Nailes, el matrimoni perfecte, que s’estima amb bogeria i s’adora, amb un fill adolescent i una vida acomodada.

El llibre avança àgilment contraposant amb agudesa la vida perfecta d’Elliot Nailes amb la del desequilibrat i perdedor Paul Hammer, però tot canvia el dia que el fill dels Nailes, Tony, es comença a trobar malament, entra en una depressió, i tota la seva vida idíl·lica comença a ensorrar-se. A partir d’aquí veiem com aquesta suposada normalitat de les zones residencials es pot esquerdar a la més mínima, i com en realitat sota l’aparador d’unes relacions aparentment impecables es pot amagar el caos i la violència. Per últim destacar la profunditat psicològica i moral dels seus personatges, la capacitat d’atrapar el lector a través d’una prosa punyent, d’endinsar-nos en la dualitat moral de l’ànima humana i d’oferir-nos un final que pocs s’esperarien.

 

Albert D.

 

Charles Bukowski no deixava de ser un nom més sorgit en alguna conversa literària amb un amic bon lector; aquest sovint m’acabava lloant la cruesa i sentit de l’humor dels seus relats, i de com es fotia de la societat americana i del somni americà.

Doncs bé, l’univers de Bukowski em va atrapar finalment el dia que treballant a la biblioteca d’un institut se’m va aparèixer una obra seva titulada Contes de la bogeria quotidiana. Us he de reconèixer que sempre m’han captivat els escriptors diferents, singulars, que s’allunyen de la manera de fer i escriure dels best-sellers; el títol també em va fer escapar un somriure tot pensant que a qui se li ocorregués posar aquest títol o era un geni o un boig. Per sort va resultar que era ambdues coses.

Recordo haver llegit el llibre sense excessives expectatives, però amb aquella curiositat de qui sospita que no el deixarà indiferent. Una setmana després podia assegurar que era el llibre més xocant que havia llegit els darrers anys. Per començar el llibre no tenia una història definida, sinó que simplement narrava el seu dia a dia, i aquest es conformava de constants ressaques, visites de personatges estrafolaris a casa seva, recitals de poesia en estat alcoholitzat, festes i baralles amb coneguts i per conèixer. Tot narrat amb un estil cru, directe, realista, caòtic i desordenat a estones, que acabaven capficant el lector al món destrossat i totalment sense sentit del nostre escriptor i protagonista. Un món absurd i delirant, on com si es tractés d’un bucle interminable, les ressaques succeeixen les borratxeres, donant sentit i harmonia a la seva vida.

També em va xocar i marcar Bukowski com a figura del perdedor americà, i això em va encantar, ja que massa sovint vén més o agrada més als lectors les històries perfectes, rodones, on els protagonistes lluiten i se’n surten, on acaben aconseguint la parella desitjada, estudiant a les millors universitats o formant una família feliç que fa barbacoes els diumenges amb els seus veïns. Bukowski representa el nen que mai va ser estimat pels pares, l’alumne normal que mai va sobresortir en res, el noi que no va tenir èxit amb les noies, i que va malviure fent de carter i emborratxant-se fins que va assolir l’estatus d’escriptor. Bona part de tot això ho trobareu a l’obra que us recomano d’ell, La senda del perdedor, una obra autobiogràfica que segur us deixarà bocabadats.

 

Albert D.

Feliç 2014!

Comencem l’any amb una obra que l’Albert D. ens fa recordar:

La conjura de los necios és una obra única, diferent, amb una força i genialitat sorprenents que atrapen al lector des de la primera línia. És també una obra que presenta un personatge únic, que ha passat a la història de la literatura, Ignatius Reilly, gras, gandul, intel·lectual, ideòleg, emprenyat i en lluita constant contra el món modern, contra Freud, els homosexuals, els protestants..

És també la història desgraciada del seu autor, John Kennedy Toole, que va intentar publicar la novel·la sense sort fins que va decidir suïcidar-se. Per sort la seva mare va trobar la novel·la i va insistir de nou a les editorials fins que l’escriptor Walter Percy se la va llegir y va quedar absolutament sorprès de la seva qualitat i originalitat. Va ser gràcies a Percy que es va publicar per primer cop el 1980, guanyant un any després el prestigiós premi literari Pullitzer.

Us deixem amb el genial primer paràgraf de l’obra:

“Una gorra de cazador verde apretaba la cima de una cabeza que era como un globo carnoso. Las orejeras verdes, llenas de unas grandes orejas y pelo sin cortar y de las finas cerdas que brotaban de las mismas orejas, sobresalían a ambos lados como señales de giro que indicasen dos direcciones a la vez. Los labios, gordos y bembones, brotaban protuberantes bajo el tupido bigote negro y se hundían en sus comisuras, en plieguecitos llenos de reproche y de restos de patatas fritas. En la sombra, bajo la visera verde de la gorra, los altaneros ojos azules y amarillos de Ignatius J. Reilly miraban a las demàs personas que esperaban bajo el reloj junto a los grandes almacenes D. H. Holmes, estudiando a la multitud en busca de signos de mal gusto en el vestir. Ignatius percibió que algunos atuendos eran lo bastante nuevos y lo bastante caros como para ser considerados sin duda ofensas al buen gusto y la decencia. La posesión de algo nuevo o caro sólo reflejaba la falta de teología y de geometría de una persona. Podía proyectar incluso dudas sobre el alma misma del sujeto.”