Avui, dia de les dones escriptores, em plau presentar-vos el llibre d’una dona que escriu des de sempre, d’una nena que ha crescut llegint i escrivint històries per fer somiar, entretenir el lector, fer-lo pensar i, aprendre, que és el que jo busco quan llegeixo un llibre. Jo mateixa.

Contes sobre el món dels llibres, sobre l’amor i els llibres i pels llibres…

Els llibres que m’ensenyen com soc, que m’ajuden a viure i a sobreviure a la mort, que em fan riure i plorar, tenir por, angoixa, amb els que viatjo a llocs llunyans reals o inexistents, que em fan sentir una princesa en un bosc encantat o un marcià, un pirata del Carib o una nena que rodola per un cau…

El podeu trobar en llibreries físiques i virtuals des de fa un mes.

Espero que us agradi, si us ve de gust llegir-lo.

Las tres leyes robóticas
1. Un robot no debe dañar a un ser humano o, por su inacción,
dejar que un ser humano sufra daño.
2. Un robot debe obedecer las órde nes que le son dadas por un
ser hu mano, excepto cuando estas órdenes están en oposición
con la primera Ley.
3. Un robot debe proteger su propia existencia, hasta donde esta
protec ción no esté en conflicto con la primera o segunda Leyes.

  Manual de Robótica
  1 edición, año 2058

Us deixo el text de la Primera Jornada d’aquesta obra en castellà, extret de Ciudad Seva: https://ciudadseva.com/texto/el-decameron-01-00/, web on llegeixo molts contes:

 

PRIMERA JORNADA

COMIENZA LA PRIMERA JORNADA DEL DECAMERÓN, EN QUE, LUEGO DE LA EXPLICACIÓN DADA POR EL AUTOR SOBRE LA RAZÓN POR QUE ACAECIÓ QUE SE REUNIESEN LAS PERSONAS QUE SE MUESTRAN RAZONANDO ENTRE SÍ, SE RAZONA BAJO EL GOBIERNO DE PAMPÍNEA SOBRE LO QUE MÁS AGRADA A CADA UNO.

 

Digo, pues, que ya habían los años de la fructífera Encarnación del Hijo de Dios llegado al número de mil trescientos cuarenta y ocho cuando a la egregia ciudad de Florencia, nobilísima entre todas las otras ciudades de Italia, llegó la mortífera peste que o por obra de los cuerpos superiores o por nuestras acciones inicuas fue enviada sobre los mortales por la justa ira de Dios para nuestra corrección que había comenzado algunos años antes en las partes orientales privándolas de gran cantidad de vivientes, y, continuándose sin descanso de un lugar en otro, se había extendido miserablemente a Occidente. Y no valiendo contra ella ningún saber ni providencia humana (como la limpieza de la ciudad de muchas inmundicias ordenada por los encargados de ello y la prohibición de entrar en ella a todos los enfermos y los muchos consejos dados para conservar la salubridad) ni valiendo tampoco las humildes súplicas dirigidas a Dios por las personas devotas no una vez sino muchas ordenadas en procesiones o de otras maneras, casi al principio de la primavera del año antes dicho empezó horriblemente y en asombrosa manera a mostrar sus dolorosos efectos. Y no era como en Oriente, donde a quien salía sangre de la nariz le era manifiesto signo de muerte inevitable, sino que en su comienzo nacían a los varones y a las hembras semejantemente en las ingles o bajo las axilas, ciertas hinchazones que algunas crecían hasta el tamaño de una manzana y otras de un huevo, y algunas más y algunas menos, que eran llamadas bubas por el pueblo. Y de las dos dichas partes del cuerpo, en poco espacio de tiempo empezó la pestífera buba a extenderse a cualquiera de sus partes indiferentemente, e inmediatamente comenzó la calidad de la dicha enfermedad a cambiarse en manchas negras o lívidas que aparecían a muchos en los brazos y por los muslos y en cualquier parte del cuerpo, a unos grandes y raras y a otros menudas y abundantes.

Moltes obres literàries ens parlen de malalties i pandèmies o transcorren en èpoques o moments que les han patit. El que no podíem imaginar era viure’n una en primera persona.

També moltxs autorxs es dediquen a la medicina, fins i tot trobem bastants protagonistes de novel·la que ho són.

Aquests mesos, més que mai, s’ha parlat d’obres que tracten sobre malalties o que transcorren en èpoques d’epidèmies o pandèmies, com la Història de la Guerra del Peloponès, de Tucídides, quan parla de la plaga d’Atenes, El Decameró, de Boccaccio, La Pesta, d’Albert Camus -de fet, es van comprar molts exemplars d’aquesta orbra durant els mesos de confinament a casa- , Un món sense fi, de Ken Follet, La Mort a Venècia, de Thomas Mann, Assaig sobre la ceguesa, de José Saramago, El General en el seu laberint, de Gabriel García Márquez, etc.

Trobar-nos de sobte tot el dia a casa ha provocat que la ficció literària i de tota mena hagi esdevingut essencial per a les nostres vides per tal intentar escapar, a estones, de tot el patiment que hi havia, i encara existeix, al nostre voltant.

Que la Literatura segueixi ocupant un lloc important en les nostres exostències… Si volem, si ens ve de gust.

 

 

 

Divendres, 17 de juliol de 2020

 

Estimades lectores i estimats lectors d’aquest blog:

Em sento feliç d’haver decidit tornar a escriure i de ser aquí amb vosaltres!

Després de mesos d’inactivitat, en primer lloc per qüestions personals, i després a causa de la pandèmia que ens ha trascocat l’existència, retorno a aquest blog just abans de l’inici de les meves vacances d’estiu, unes vacances diferents, però sempre amb llibres, que tragino amunt i avall en bosses i maletes, com un objecte imprescindible per a mi, llibres carregats d’històries que ja formen part de la meva vida, que s’instal·len en un racó del meu cor i mai podran sortir perquè no vull que surtin, els vull retenir allà sempre, pensar-los, recordar-los, reviure’ls, recomanar-los…

Els llibres m’han acompanyat molt aquests mesos, però sempre han estat presents en la meva vida, són un suport indispensable per a mi, una passió, una font de somni i evasió, d’aprenentatge lúdic… Llegeixo en completa llibertat el que vull… Igual que escric en llibertat, per sort. Els llibres m’han permès viatjar a llocs llunyans i propers, conèixer la història d’un país o regió, entrar en contacte amb els costums d’un poble… M’he sentit heroïna i príncep, he fugit d’uns malvats per selves esmaragdes o a través de deserts inhòspits, he pogut ser tempesta o oceà, tocar els núvols amb els dits…

Amb la literatura som més lliures.

Retorno a aquest racó dedicat als llibres per compartir la meva passió i poder recomanar llibres que m’encanten.

Petons i fins a sempre,

I.R.H.

 

 

 

 

I  El President del Col·legi d’Àugurs a Gai Juli Cèsar, Pontífex Màxim i Dictador del poble romà.

(Còpies per al sacerdot de Júpiter Capitolí, etc.; per a la Senyora Presidenta del Col·legi de les Verges Vestals, etc., etc.)

[1 de setembre del 45 aC.]

Al reverendíssim Pontífex Màxim:

Sisena relació del dia.

Informes sobre el sacrifici del migdia.

Una oca: màcules al cor i al fetge. Hèrnia del diafragma.

Segona oca i un gall: cap comentari.

Un colom: estat ominós, ronyó desplaçat, fetge dilatat i de color groc. Quars rosa al pap. Se n’ha ordenat un estudi més detallat.

Segon colom: cap comentari.

Vols observats. una àguila, des de tres milles al nord del mont Soracte, fins al límit de la visió, per sobre de Tívoli. L’ocell ha mostrat una certa inseguretat en el vol a mesura que s’aproximava a la ciutat.

Trons: no s’ha sentit cap tro d’ençà de l’últim que es va registrar fa dotze dies.

Salut i llarga vida al Pontífex Màxim.

Aquest autor escriu en dues llengües, la materna i l’apresa, la d’ús comú, com també em passa a mi i no voldríem renunciar a fer-ho, crec que jo no podré renunciar mai, no és possible, ja no, ambdues són a dins del meu cor, no les puc arrencar d’allà, és així de simple, malgrat tot.

Us deixo un poema preciós d’aquest autor:

 

EL MAR

Com els lloms foscos d’un ramat de poltres,
les onades s’acosten, desplomant-se
amb una remor sorda però lírica
que Homer va ser el primer a saber escoltar.
Cansades de la llarga galopada,
es posen a tremolar.
Després es queixen, ronques de plaer,
com una dona als braços de l’amant.
Les onades, més tard, comencen
a abraonar-se, escumejants, com llops
que haguessin olorat alguna presa.
El ponent, arribant de rere meu,
posa medalles roges als seus lloms.
En la vora mullada de la sorra
veig les teves empremtes i, per l’aire,
passa una ombra daurada del teu cos.
Era de tu que m’avisava, doncs,
amb els seus gestos de sordmut, el mar.
Està dient que el lloc, dins meu, que ocupes
serà part de l’infern si el deixes buit.
Que al fons d’aquest amor torna a esperar-me
la desolació dels meus vint anys.

 

VARIUS MULTIPLEX MULTIFORMIS

 

Querido Marco: He ido esta mañana a ver a mi médico Hermógenes, que acaba de regresar a la Villa después de un largo viaje por Asia. El examen debía hacerse en ayunas; habíamos convenido encontrarnos en las primeras horas del día. Me tendí sobre un lecho luego de despojarme del manto y la túnica. Te evito detalles que te resultarían tan desagradables como a mí mismo, y la descripción del cuerpo de un hombre que envejece y se prepara a morir de una hidropesía del corazón. Digamos solamente que tosí, respiré y contuve el aliento conforme a las indicaciones de Hermógenes, alarmado a pesar suyo por el rápido progreso de la enfermedad, y pronto a descargar el peso de la culpa en el joven Iollas, que me atendió durante su ausencia. Es difícil seguir siendo emperador ante un médico, y también es difícil guardar la calidad de hombre. El ojo de Hermógenes sólo veía en mí un saco de humores, una triste amalgama de linfa y de sangre. Esta mañana pensé por primera vez que mi cuerpo, ese compañero fiel, ese amigo más seguro y mejor conocido que mi alma, no es más que un monstruo solapado que acabará por devorar a su amo. Haya paz… Amo mi cuerpo; me ha servido bien, y de todos modos no le escatimo los cuidados necesarios. Pero ya no cuento, como Hermógenes finge contar, con las virtudes maravillosas de las plantas y el dosaje exacto de las sales minerales que ha ido a buscar a Oriente.

Des d’ahir em trobo a l’antiga Pèrsia… La seva poesia amorosa, suggeridora i delicada, apassionada i dolça, com el so de l’aigua en les sequies dels meravellosos jardins perses, em provoca diversos estats emocionals, crec que soc una mica oriental…

Avui us deixo, doncs, amb un fragment de l’obra Layla i Majnún, del poeta persa Nizami, del segle XII.  La història dels amor d’aquesta parella és la més famosa de l’Orient islàmic, versionada de múltiples formes i en moltes ocasions. En aquest cas, Nizami va fer una versió que supera les anterior conegudes.

Per segles que passin, aquesta obra continuarà inspirant cançons, pel·lícules, sèries, etc. i serà un referent per a la humanitat.

Desitjo que us agradi!

«Oh, mi fiel enamorado, ¿no estás acaso hecho para mí, y yo para ti?
Oh, noble joven de corazón apasionado, ¡qué helado es el hálito de la separación!
¡Ojalá entraras ahora por la verja de este jardín, para curar mi corazón herido!
¡Ojalá te sentaras a mi lado, mirándome a los ojos, colmando mi deseo más hondo; tu, mi olmo, y yo, tu ciprés!…, pero, ¿quién sabe? Tal vez has sufrido ya tanto por mi causa que ya no te deleitas con mi amor, ni con la belleza del jardín».

El 20 juliol de 1969, ara fa 50 ans, l’home feia una gran pas trepitjant la Lluna amb aquella gran bota que deixà una petjada que mai no s’esborrarà de la nostra memòria. Jo era ben petita encara però ho recordo…  El nostre referent televisiu en blanc i negre no existiria sense aquell dia…

Més endavant viatjaria a la Lluna a través de la literatura: les novel·les de Verne, les aventures d’en Tintín; les novel·les de ciència ficció que tant m’agradaven i em continuen agradant; obres de teatre, i ja de més gran els poemes dedicats a l’astre… La nostra passió literària tampoc existiria sense les obres on surt la Lluna, com protagonista, acompanyant de l’ésser humà o espectadora d’aventures, guerres, desastres o d’històries d’amor…

Selene en un relat meu…

La imatge de Meliés, que podem veure sempre, tot i que tanquem els ulls…

Ens acompanyen també les cançons, pel·lícules, sèries, documentals, dibuixos, quadres, pintures, etc. sobre la Lluna.

La Lluna forma part de la nostra vida en la Terra…

La Lluna llegida, imaginada, destijada, somniada…

La Lluna vista abans per la literatura que pel propi ésser humà.

 

“Deixa que les aigües s’assenteixin i veuràs la lluna i les estrelles reflectides en el teu propi ésser”.

Rumi, poeta persa, segle XIII