En aquest any de celebració dels aniversaris del naixement de l’escriptor Prudenci Bertrana i la seva filla, la també escriptora, Aurora Bertrana, en el marc de l’Any Bertrana, es va presentar a Berga el passat dissabte 10 de juny un llibre amb un títol deliciós, Paradisos rurals, que fa referència als Paradisos oceànics, que va escriure Aurora Bertrana. Els autors, Daniel Muntanyà i Ricard Rafart, han estudiat la relació dels Bertrana amb el Berguedà des que el 1999 van organitzar unes jornades en homenatge a Aurora Bertrana, en el 25è aniversari de la seva mort.

Us deixo la notícia de la presentació:

http://www.tasta.cat/berga-acull-aquest-dissabte-la-presentacio-de-paradisos-rurals-una-obra-la-relacio-de-prudenci-i-aurora-bertrana-amb-el-bergueda/https://ceavia.blogspot.com.es/2017/06/presentacio-de-paradisos-rurals-berga.html?m=0

I la pàgina de l’editorial Cossetània, on s’ha publicat el llibre:

http://www.cossetania.com/paradisos-rurals-2053

Al setembre podreu assistir a la presentació d’aquest llibre a Girona.

 

 

 

 

Avui, 30 de maig de 2017, s’acompleixen 50 anys de la primera edició d’una obra que havia de revolucionar el món de la literatura, que va crear lectors per a sempre, va fer sorgir lectors que volien escriure, entusiastes del món del “realisme màgic” que s’obria com una porta on la realitat es fonia amb la ficció d’una manera diferent, com mai l’havíem vist i llegit fins llavors, es tracta de Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, que es publicava un dia com avui a Buenos Aires per l’editorial Sudamericana.

Aquesta novel·la és una de les novel·les de la meva vida, sens dubte.

Us poso aquests collages que he fet amb l’edició que m’he comprat per celebrar aquest aniversari, és un llibre preciós amb il·lustracions de la jove artista xilena Luisa Rivera i amb una tipografia creada pel fill de l’autor, Gonzalo García Bacha.

 

Us deixo algunes notícies:

http://rpp.pe/cultura/literatura/cien-anos-de-soledad-5-datos-sobre-el-clasico-que-cumple-50-anos-noticia-1054196

http://www.elcolombiano.com/cultura/literatura/50-anos-de-leyendas-en-cien-anos-de-soledad-ED6612530

http://cultura.elpais.com/cultura/2017/01/27/actualidad/1485532974_721148.html

http://www.lacapital.com.ar/informacion-gral/a-50-anos-cien-anos-soledad-macondo-es-real-o-imaginario-n1406053.html

Esperem celebrar molts anys més amb aquesta gran novel·la, davant de la finestra mentre plou molt i molt, com en un indret màgic anomenat Macondo.

 

 

Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre, un tal Pedro Páramo. Mi madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendría a verlo en cuanto ella muriera. Le apreté sus manos en señal de que lo haría; pues ella estaba por morirse y yo en plan de prometerlo todo. «No dejes de ir a visitarlo —me recomendó—. Se llama de este modo y de este otro. Estoy segura de que le dará gusto conocerte.» Entonces no pude hacer otra cosa sino decirle que así lo haría, y de tanto decírselo se lo seguí diciendo aun después que a mis manos les costó trabajo zafarse de sus manos muertas.

I les seves meravelloses obres.

Recordo quan era molt jove i llegia amb delectació voraç totes les obres que podia dels grans autors hispanoamericans, no donava a l’abast…

Primer vaig llegir els contes -com acostumo a fer, sense ser-ne conscient- de El Llano en llamas i després vaig continuar amb Pedro Páramo.

Avui fa 100 anys que va néixer Juan Rulfo a Sayula, “el lloc de les mosques”, en llengua náhualt, a l’estat de Jalisco, Mèxic, i d’entre les antigues aigües del lloc on va veure la llum, sorgiren les paraules d’un gran escriptor, home polifacètic, per altra banda.

Us deixo posts interessants de llegir per poder conèixer les diferents facetes d’aquest gran escriptor:

http://www.eluniversal.com.mx/articulo/cultura/letras/2017/05/16/juan-rulfo-100-anos-de-un-escritor-atemporal

I una pàgina on podreu llegir Pedro Páramo:

http://www.pedroparamo.org/

Al campanar de Santa Maria, s’hi entra per la capella baptismal. Allí, la mística penombra del temple gòtic esdevé tenebrosa. En el frontis, del quadro on Sant Joan Baptista tira aigua amb una petxina sobre la noble testa de Jesús, no es distingeix més que la taca informe de les carns blanques.

El febrer de 2012 creàvem aquest blog amb molta il·lusió i ganes de compartir llibres i lectures.

Peikea, princesa caníbal

I

Nukuhiva era terra de guerrers antropòfags i de beutats femenines. Les seves valls, tortuoses i estretes, baixaven fins al mar des de cimals aguts, cobertes de luxuriosa verdura. Els torrents s’esmunyien dintre les gorgues tenebroses, amb un murmuri monòton i trist. El mar bramava nit i dia, rompent contra els alts espadats que volten l’illa com una fortalesa.

Ací i allà, les paoroses falles ferestes s’endinsaven a la terra i formaven badies silencioses a l’ombra de les altes muntanyes. Darrera les petites platges de còdols o de sorra, batudes per l’eterna ressaca, s’estenia la selva impenetrable, poblada de misterioses remors. Adés s’oïa el vent entre les fulles, després l’aigua que s’escola dels cims, i de vegades l’eco perdut i sord del tam-tam dels caníbals.

Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics

Aurora Bertrana

Amb un dia de retard, però no vull deixar passar un dia tan assenyalat…

I recordar versos que ens han acompanyat en la nostra vida…

Poesia per a l’ànima…

Cançons, que són poesia amb música…

Us deixo un poema, d’un autor que m’agrada molt i vaig llegir de jove…

El albatros

Charles Baudelaire


Por distraerse, a veces, suelen los marineros
Dar caza a los albatros, grandes aves del mar,
Que siguen, indolentes compañeros de viaje,
Al navío surcando los amargos abismos.Apenas los arrojan sobre las tablas húmedas,
Estos reyes celestes, torpes y avergonzados,
Dejan penosamente arrastrando las alas,
Sus grandes alas blancas semejantes a remos.Este alado viajero, ¡qué inútil y qué débil!
Él, otrora tan bello, ¡qué feo y qué grotesco!
¡Éste quema su pico, sádico, con la pipa,
Aquél, mima cojeando al planeador inválido!

El Poeta es igual a este señor del nublo,
Que habita la tormenta y ríe del ballestero.
Exiliado en la tierra, sufriendo el griterío,
Sus alas de gigante le impiden caminar.