Aquest any hi havia una llista bastant extensa de candidates dones per al Premi Nobel de Literatura:

https://librotea.elpais.com/usuarios/librotea/estanteria/10-escritoras-en-la-quiniela-nobel-2017

Però era estrany que el concedissin de nou a una dona, atès que els dos darrers anys ja s’havia concedit a dones escriptores, el cupó era ple, ara hauran de passar anys fins que una dona el rebi. El món encara és així, s’escriu en masculí.

A les travesses d’aquest any també sortien dos escriptors, japonesos ambdós, Kazuo Ishiguro i Haruki Murakami. Però ja fa temps que el primer, Ishiguro, és un ferm candidat. Potser feia por que un autor, considerat “difícil” no agradés tothom, però en ell la literatura encara conserva allò que la literatura té d’especial, l’artifici: la paraula encara s’assaboreix mot a mot, com un deliciós menjar, les històries ens captiven no pel principi ni el final sinó pel camí que hem de recórrer plegats, lector@s i personatges.

Murakami també és un autor que m’agrada molt, ja li arribarà el moment de glòria. De moment, estic contenta -com tothom en el món de la literatura- que sigui Ishiguro que s’hagi endut el guardó, un autor japonès, confesso que soc una fan del mon oriental. Quan pugui, el tornaré a llegir per gaudir de nou de la seva prosa

 

 

 

Anuncis

Avui, 18 de juliol, fa exactament dos-cents anys que va morir una gran escriptora, Jane Austen, una autora que m’entusiasma, per damunt de molts escriptors, homes; per això li dic la meva Jane, no per un desig de possessió, està clar, si no perquè llegint les seves obres -com quan llegeixes les novel·les dels autors o autores que més t’agraden- te la sents teva, forma part de tu, d’alguna manera. Has passat moltes estones -i les que passaràs encara- vivint el que viuen els personatges a través dels seus mots. Sempre m’han agradat els diàlegs en les novel·les de la meva Jane, que l’acció transcorri a través de les paraules dels seus personatges; crec que Jane Austen és un geni del diàleg,que aquesta forma teatral de concebre les seves obres ens porti a ser espectadors d’una gran teatre de la vida, on podem veure un gran espectre dels sentiments humans. I també sempre m’ha entusiasmat no saber preveure el final, no saber el desenllaç de la història, que vols que sigui aquell que esperes, però que no es desvetlla fins a les darreres pàgines, perquè el que interessa és com es va cap a aquell final, el camí per arribar a aquell final.

Està bé que una dona, i escriptora, transcendeixi, traspassi barreres, fronteres, segueixi viva durant dos segles -i la resta de segles que no podrem arribar a veure-  i ens alegrem que la seva obra es mantingui viva i llegint-se.

Us deixo notícies que han aparegut avui:

https://elpais.com/cultura/2017/07/14/babelia/1500041594_163366.html

http://www.elmundo.es/cultura/literatura/2017/07/18/596dfa5a268e3e23148b4667.html

I els actes que es fan avui o es faran els propers dies:

http://janeausten.org.es/

https://hablandodejaneausten.com/

En aquest any de celebració dels aniversaris del naixement de l’escriptor Prudenci Bertrana i la seva filla, la també escriptora, Aurora Bertrana, en el marc de l’Any Bertrana, es va presentar a Berga el passat dissabte 10 de juny un llibre amb un títol deliciós, Paradisos rurals, que fa referència als Paradisos oceànics, que va escriure Aurora Bertrana. Els autors, Daniel Muntanyà i Ricard Rafart, han estudiat la relació dels Bertrana amb el Berguedà des que el 1999 van organitzar unes jornades en homenatge a Aurora Bertrana, en el 25è aniversari de la seva mort.

Us deixo la notícia de la presentació:

http://www.tasta.cat/berga-acull-aquest-dissabte-la-presentacio-de-paradisos-rurals-una-obra-la-relacio-de-prudenci-i-aurora-bertrana-amb-el-bergueda/https://ceavia.blogspot.com.es/2017/06/presentacio-de-paradisos-rurals-berga.html?m=0

I la pàgina de l’editorial Cossetània, on s’ha publicat el llibre:

http://www.cossetania.com/paradisos-rurals-2053

Al setembre podreu assistir a la presentació d’aquest llibre a Girona.

 

 

 

 

Avui, 30 de maig de 2017, s’acompleixen 50 anys de la primera edició d’una obra que havia de revolucionar el món de la literatura, que va crear lectors per a sempre, va fer sorgir lectors que volien escriure, entusiastes del món del “realisme màgic” que s’obria com una porta on la realitat es fonia amb la ficció d’una manera diferent, com mai l’havíem vist i llegit fins llavors, es tracta de Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, que es publicava un dia com avui a Buenos Aires per l’editorial Sudamericana.

Aquesta novel·la és una de les novel·les de la meva vida, sens dubte.

Us poso aquests collages que he fet amb l’edició que m’he comprat per celebrar aquest aniversari, és un llibre preciós amb il·lustracions de la jove artista xilena Luisa Rivera i amb una tipografia creada pel fill de l’autor, Gonzalo García Bacha.

 

Us deixo algunes notícies:

http://rpp.pe/cultura/literatura/cien-anos-de-soledad-5-datos-sobre-el-clasico-que-cumple-50-anos-noticia-1054196

http://www.elcolombiano.com/cultura/literatura/50-anos-de-leyendas-en-cien-anos-de-soledad-ED6612530

http://cultura.elpais.com/cultura/2017/01/27/actualidad/1485532974_721148.html

http://www.lacapital.com.ar/informacion-gral/a-50-anos-cien-anos-soledad-macondo-es-real-o-imaginario-n1406053.html

Esperem celebrar molts anys més amb aquesta gran novel·la, davant de la finestra mentre plou molt i molt, com en un indret màgic anomenat Macondo.

 

 

Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre, un tal Pedro Páramo. Mi madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendría a verlo en cuanto ella muriera. Le apreté sus manos en señal de que lo haría; pues ella estaba por morirse y yo en plan de prometerlo todo. «No dejes de ir a visitarlo —me recomendó—. Se llama de este modo y de este otro. Estoy segura de que le dará gusto conocerte.» Entonces no pude hacer otra cosa sino decirle que así lo haría, y de tanto decírselo se lo seguí diciendo aun después que a mis manos les costó trabajo zafarse de sus manos muertas.

I les seves meravelloses obres.

Recordo quan era molt jove i llegia amb delectació voraç totes les obres que podia dels grans autors hispanoamericans, no donava a l’abast…

Primer vaig llegir els contes -com acostumo a fer, sense ser-ne conscient- de El Llano en llamas i després vaig continuar amb Pedro Páramo.

Avui fa 100 anys que va néixer Juan Rulfo a Sayula, “el lloc de les mosques”, en llengua náhualt, a l’estat de Jalisco, Mèxic, i d’entre les antigues aigües del lloc on va veure la llum, sorgiren les paraules d’un gran escriptor, home polifacètic, per altra banda.

Us deixo posts interessants de llegir per poder conèixer les diferents facetes d’aquest gran escriptor:

http://www.eluniversal.com.mx/articulo/cultura/letras/2017/05/16/juan-rulfo-100-anos-de-un-escritor-atemporal

I una pàgina on podreu llegir Pedro Páramo:

http://www.pedroparamo.org/

Al campanar de Santa Maria, s’hi entra per la capella baptismal. Allí, la mística penombra del temple gòtic esdevé tenebrosa. En el frontis, del quadro on Sant Joan Baptista tira aigua amb una petxina sobre la noble testa de Jesús, no es distingeix més que la taca informe de les carns blanques.