Aquest autor escriu en dues llengües, la materna i l’apresa, la d’ús comú, com també em passa a mi i no voldríem renunciar a fer-ho, crec que jo no podré renunciar mai, no és possible, ja no, ambdues són a dins del meu cor, no les puc arrencar d’allà, és així de simple, malgrat tot.

Us deixo un poema preciós d’aquest autor:

 

EL MAR

Com els lloms foscos d’un ramat de poltres,
les onades s’acosten, desplomant-se
amb una remor sorda però lírica
que Homer va ser el primer a saber escoltar.
Cansades de la llarga galopada,
es posen a tremolar.
Després es queixen, ronques de plaer,
com una dona als braços de l’amant.
Les onades, més tard, comencen
a abraonar-se, escumejants, com llops
que haguessin olorat alguna presa.
El ponent, arribant de rere meu,
posa medalles roges als seus lloms.
En la vora mullada de la sorra
veig les teves empremtes i, per l’aire,
passa una ombra daurada del teu cos.
Era de tu que m’avisava, doncs,
amb els seus gestos de sordmut, el mar.
Està dient que el lloc, dins meu, que ocupes
serà part de l’infern si el deixes buit.
Que al fons d’aquest amor torna a esperar-me
la desolació dels meus vint anys.

 

VARIUS MULTIPLEX MULTIFORMIS

 

Querido Marco: He ido esta mañana a ver a mi médico Hermógenes, que acaba de regresar a la Villa después de un largo viaje por Asia. El examen debía hacerse en ayunas; habíamos convenido encontrarnos en las primeras horas del día. Me tendí sobre un lecho luego de despojarme del manto y la túnica. Te evito detalles que te resultarían tan desagradables como a mí mismo, y la descripción del cuerpo de un hombre que envejece y se prepara a morir de una hidropesía del corazón. Digamos solamente que tosí, respiré y contuve el aliento conforme a las indicaciones de Hermógenes, alarmado a pesar suyo por el rápido progreso de la enfermedad, y pronto a descargar el peso de la culpa en el joven Iollas, que me atendió durante su ausencia. Es difícil seguir siendo emperador ante un médico, y también es difícil guardar la calidad de hombre. El ojo de Hermógenes sólo veía en mí un saco de humores, una triste amalgama de linfa y de sangre. Esta mañana pensé por primera vez que mi cuerpo, ese compañero fiel, ese amigo más seguro y mejor conocido que mi alma, no es más que un monstruo solapado que acabará por devorar a su amo. Haya paz… Amo mi cuerpo; me ha servido bien, y de todos modos no le escatimo los cuidados necesarios. Pero ya no cuento, como Hermógenes finge contar, con las virtudes maravillosas de las plantas y el dosaje exacto de las sales minerales que ha ido a buscar a Oriente.

Des d’ahir em trobo a l’antiga Pèrsia… La seva poesia amorosa, suggeridora i delicada, apassionada i dolça, com el so de l’aigua en les sequies dels meravellosos jardins perses, em provoca diversos estats emocionals, crec que soc una mica oriental…

Avui us deixo, doncs, amb un fragment de l’obra Layla i Majnún, del poeta persa Nizami, del segle XII.  La història dels amor d’aquesta parella és la més famosa de l’Orient islàmic, versionada de múltiples formes i en moltes ocasions. En aquest cas, Nizami va fer una versió que supera les anterior conegudes.

Per segles que passin, aquesta obra continuarà inspirant cançons, pel·lícules, sèries, etc. i serà un referent per a la humanitat.

Desitjo que us agradi!

«Oh, mi fiel enamorado, ¿no estás acaso hecho para mí, y yo para ti?
Oh, noble joven de corazón apasionado, ¡qué helado es el hálito de la separación!
¡Ojalá entraras ahora por la verja de este jardín, para curar mi corazón herido!
¡Ojalá te sentaras a mi lado, mirándome a los ojos, colmando mi deseo más hondo; tu, mi olmo, y yo, tu ciprés!…, pero, ¿quién sabe? Tal vez has sufrido ya tanto por mi causa que ya no te deleitas con mi amor, ni con la belleza del jardín».

El 20 juliol de 1969, ara fa 50 ans, l’home feia una gran pas trepitjant la Lluna amb aquella gran bota que deixà una petjada que mai no s’esborrarà de la nostra memòria. Jo era ben petita encara però ho recordo…  El nostre referent televisiu en blanc i negre no existiria sense aquell dia…

Més endavant viatjaria a la Lluna a través de la literatura: les novel·les de Verne, les aventures d’en Tintín; les novel·les de ciència ficció que tant m’agradaven i em continuen agradant; obres de teatre, i ja de més gran els poemes dedicats a l’astre… La nostra passió literària tampoc existiria sense les obres on surt la Lluna, com protagonista, acompanyant de l’ésser humà o espectadora d’aventures, guerres, desastres o d’històries d’amor…

Selene en un relat meu…

La imatge de Meliés, que podem veure sempre, tot i que tanquem els ulls…

Ens acompanyen també les cançons, pel·lícules, sèries, documentals, dibuixos, quadres, pintures, etc. sobre la Lluna.

La Lluna forma part de la nostra vida en la Terra…

La Lluna llegida, imaginada, destijada, somniada…

La Lluna vista abans per la literatura que pel propi ésser humà.

 

“Deixa que les aigües s’assenteixin i veuràs la lluna i les estrelles reflectides en el teu propi ésser”.

Rumi, poeta persa, segle XIII

 

Fa molts anys vaig visitar a la ciutat de Konya, Turquia, la tomba i el museu del poeta persa sufí del segle XIII Yalal ad-din Rumi, conegut a com Rumi, o en turc Mevlana. Allà va anar a viure amb la seva família, després de recorrer diversos llocs des de la seva natal Balj, a la província de Jorasán, imperi persa, actual Afganistan

Rumi, o Mevlana no és només un poeta sufí; és més que un poeta reconegut, venerat, en el món musulmà. No és un poeta exclusiu d’una creença o religió. Pensis el que pensis, creguis en qui creguis, les seves frases, els seus poemes, els seus pensaments t’arriben a l’interior del cor, expressen en veu alta els teus neguits, les teves pors, les teves alegries i penes, els teus pensaments més íntims d’ésser humà que estima i pateix, que viu i mor…

L’orde dels Dervitxos Giròvags va ser fundada per seguidors i deixebles de Mevlana.

Aquests dies repasso i rellegeixo poemes de Mevlana, us en deixo alguns poemes.

 

La Passió fa nova la vella medicina:

La Passió talla la branca del cansament,

La Passió és l’elixir que renova:

com pot haver cansament

quan està present la Passió?

Oh!, no sospires amb pesadesa per la fatiga:

Busca la Passió, busca-la, busca-la!

 

Mathnawi VI, 4302-4304

 

Tota una vida sense Amor no compta

l’Amor és l’aigua de la Vida

beu-la amb l’ànima i el cor!

 

Divan-i-Shams 11909

 

 

La Casa d’Hostes

 

L’ésser humà és una casa d’hostes.

Cada matí un nouvingut.

Una alegria, una tristesa, una maldat,

certa consciència del moment ens arriba

com un visitant inesperat.

Dona’ls la benvinguda i acull-los a tots

encara que siguin una multitud de laments

que buiden la casa amb violència

Encara que sigui d’aquesta manera tracta’ls amb honor

Poden estar creant-te un espai per una nova delícia

Al pensament obscur, la vergonya i la malícia

rep-los a la porta amb un somriure

i invita’ls a entrar.

Siguis agraït amb tot­hom que vingui

Perquè cadascun d’ells ha estat enviat

com una guia del més enllà.

 

Us convido a llegir la poesia de Rumi o Mevlana. I també la d’altres poetes turcs.

Una amiga em va recomanar aquesta escriptora, Agota Kristof, i molt especialment la seva obra La Analfabeta, d’on he extret aquests passatges:

Leo. Es como una enfermedad. Leo todo lo que cae en las manos, bajo los ojos. Diarios, libros escolares, carteles, pedazos de papel encontrados por la calle, recetas de cocina, libros infantiles. Cualquier cosa impresa. Tengo cuatro años. La guerra acaba de empezar. Vivimos en un pueblecito que no tiene ni estación, ni electricidad, ni agua corriente, ni teléfono.

Impressiona aquesta petita lectora que, moltes d’altres, entre les quals m’hi compto, llegir és com respirar… És més, llegir és gairebé una malaltia, una estranya malaltia, en mots d’un poeta persa.

I, per altra banda, el desarralament d’una dona exiliada:

¿Cómo habría sido mi vida si no hubiera dejado mi país? Más dura, más pobre, pero también menos solitaria, menos rota; quizá feliz.

Avui, Dia Mundial dels Refugiats, aquests mots ens colpeixen amb el que viuen cada dia milers de persones al món…

Però l’escriptura la salva:

De lo que estoy segura es que hubiera escrito lo que fuera en cualquier lengua.

Llegir i escriure salva vides…

Guareix ferides…

 

 

S’acosta Nadal! Una setmana més i el fred que avui s’ha començat a sentir ens fa pensar amb la neu que ja ha caigut al Montseny, amb dies de festa, de retrobades, de reunions familiars i amb amics, de pensar en els que ja no hi són però sempre són amb nosaltres, al nostre costat…

I també pensem en els regals que ens duran els Reis Mags…

A les persones que ens agraden els llibres, no hi ha millor regal que un bon llibre, res em fa més feliç…

Us deixo algunes idees, per si voleu regalar llibres.

https://www.trendencias.com/libros-y-literatura/atencion-amantes-libros-21-mejores-novedades-para-leer-este-otono-2018

També els millors llibres de l’any per a nens i joves:

http://revistababar.com/wp/los-mejores-libros-para-ninos-y-jovenes-2018-banco-del-libro/

I els llibres més buscats de la Feria del Libro de Guadalajara 2018:

https://www.elle.com/es/living/ocio-cultura/g20740110/recomendaciones-libros-2018/

 

Bon Nadal i feliços llibres